Un pas, i neu, i un pas és el nou disc d'Anna Roig i l'ombre de ton chien. La banda de Vilafranca el va presentar el passat mes de setembre al Mercat de Música Viva de Vic i actualment està de gira. Vam tenir l'oportunitat d'assistir a la seva parada a Barcelona, a l'Auditori el passat mes de gener.
A l'escenari línies marcant el seu camí, guiant cadascuna de les emocions i sentiments, no només a través de les lletres de les seves cançons sinó en cada gest i cada pose, com una nina de caixa de música girant per l'escenari. L'escenografia és important, perquè l'art està per barrejar-se, teatre i música per a dur a terme un concert especial. Tal com ens comenta Anna Roig en una xerrada que vam poder tenir amb ella, l'escenografia i la posada en escena formen part de la seva personalitat, ens comenta: <<sinó oferir alguna cosa especial, una vivència. També ho hem traslladat en tots els àmbits no només en els concerts sinó també en els videoclips, en el disseny dels discos... Que tot sigui una obra d'art més enllà de les cançons>>.
El seu directe és ple de complicitat i no importa que estiguin en l'escenari d'un Auditori o un teatre com en un espai més íntim, si volen seure a terra com si davant d'un foc de camp estiguessin, per cantar algunes de les seves cançons, ho fan i punt. I aconsegueixen posar-se al públic a la butxaca. I és que en aquest últim disc s'ha despullat completament per explicar coses que li han passat, coses que segur més d'un se sentirà identificat, coses de la vida, deixant enrere amagar-se darrere personatges, Anna Roig és ella mateixa en Un pas, i neu i un pas. Una evolució natural, com ella mateixa ens comenta: “havíem encadenat des del 2009 que vam treure el nostre primer disc, gires, el nostre segon disc... fins que hi va haver un moment que vam dir, hem de parar una mica i valorar cap a on volem continuar. En aquest període de parada, jo vaig aprofitar per fer altres projectes. Vaig estar a França, i també pensant en com volia seguir escrivint, i a poc a poc a través de diferents experiències que es van anar succeint les lletres van anar sortint més així, directes, sense filtres ni personatges.”
I és que l'artista és aquell que amb una simple frase et fa recórrer un calfred per tota la columna, i això Anna Roig ho aconsegueix en cançons com Jo voldria saber si a els ocells.
“Jo voldria saber si a els ocells
también moren de vells.
Jo voldria saber cap on van
quan ja es van apagant .”
Ens agraden perquè són un grup d'aquests que poden omplir un auditori amb més de 500 persones, gràcies al seu treball de formiga i ben fet, pas a pas. I ens agrada aquest nou camí més introspectiu i subtil que han decidit prendre. Ens agrada la capacitat de transmetre tots els sentiments; la dolçor, l'amarg, l'alegria... totes aquestes coses de què ens parlen les seves noves cançons.
