SnowApple, fantasia i interpretació més enllà de la música | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

SnowApple, fantasia i interpretació més enllà de la música

Cap a dos quarts de set de la tarda començava el primer teloner inaugurant un esdeveniment íntim en un dels locals més de moda de l'est de Londres, The Slaughtered Lamb. La foscor del recinte impedia orientar-se amb facilitat però aconseguia un ambient bohemi i acollidor. L'artista desconegut, guitarra en mà i d'aspecte indie, que tant es porta ara, potser trencava aquesta atmosfera afrancesada. Cantant, amb una inexperiència i nerviosisme que es veia des de lluny degut entre altres coses a la seva joventut, versions de temes de cantants famosos com Beyoncé. Tot seguit una jove que amb només un sintetitzador creava una música clerical, gairebé gregoriana, de connotacions fúnebres barrejant diverses veus gravades, totes seves (cada una més sinistre, si era possible) amb la veu en directe. El resultat, que intentava ser místic, es va quedar en alguna cosa carrinclona i artificial.

El plat fort va arribar per fi quan tres divertides noies plenes d'ornaments, que semblaven la versió juvenil del trio d'ancianes cantants de l'animació Les Triplettes de Belleville, caminaven precipitades entre el públic fins amagar-se darrere d'una cortineta de teatre que formava part de la posada en escena i que ja ens donava una pista de la teatralització que presidiria l'espectacle.

Les cortinetes es van obrir i tothom va poder gaudir de la genial imatge de tres figures vestides amb la mateixa faldilla llarga prisada, cadascuna d'un color, bruses blanques idèntiques, màscares venecianes a manera de tocat, celles artificials i pentinats singulars. Per un instant semblàvem estar davant de les tres fades padrines del conte de La bella dorment; només els faltava la vareta màgica. Així van obrir el concert amb el seu nou single Small Stone.

SnowApple.JPG

Per a algú que acaba de descobrir al grup, com és el meu cas, va ser fàcil reconèixer a cadascuna; a l'esquerra en el teclat estava Laura, una talentosa compositora des de fa dotze anys i també directora d'orquestra. Al centre se situava Una, cantant de jazz molt coneguda a França i Holanda i a més filla del famós saxofonista sud-africà Sean Bergin, tocant el xilòfon i la mandolina. Finalment a la dreta Laurien, una súper carismàtica cantant d'òpera que també és model del prestigiós dissenyador de moda Mo Benchellal. Tocant la guitarra acústica cridava fortament l'atenció el seu maneig de la interpretació i la seva increïble veu que posava els pèls de punta al personal. Alta i lànguida, amb ulls molt oberts desprenia fantasia i personalitat que recordava Kate Bush en els seus anys de glòria. Els acompanyaven també un bateria (amb perruca rossa inclosa) i un guitarra.

La seva música és difícil de definir ja que barregen estils de pop, folk, psicodèlia i elements clàssics, i és precisament en això últim on aconsegueixen donar un pas més enllà al panorama actual convertint aquests sons clàssics en alguna cosa completament moderna, avantguardista i amb bon gust.

La dimensió visual sense dubte era la gran protagonista del concert, amb una fantàstica posada en escena i una riquesa estètica que aconseguia crear teatralització a més d'una música de gran qualitat, i tot amb una sorprenent naturalitat i bon humor que va fer que la gent demanés més quan era l'hora d'acabar, al que elles van respondre amb un somriure: «Tenim més concerts al Regne Unit».

¡Compártelo!