ORIÓ VA TORNAR A BRILLAR | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

ORIÓ VA TORNAR A BRILLAR

Hi havia moltes ganes de Madee, molta expectació per veure aquest retorn inesperat de la banda de Cabrils, així que era previsible que la 2 de l'Apolo els rebés amb un sold out penjat de la finestreta i un ambient propi d'ocasions especials. No sabem encara si aquest retorn quedarà com alguna cosa eventual o serà una tornada en tota regla, però podria ser una pista la recent edició d'un single de set polzades amb un parell de temes nous: “Age Of Ruin” i “Longitude Loves Latitude” que la banda està traient a passejar en aquesta gira de celebració del desè aniversari de Orion’s Belt (Bcore 2004).

Els que hem seguit a la banda del Maresme des dels seus inicis hem estat testimonis de la seva evolució; partint d'un emocore amb referents bastant clars (Sunny Day Real Estate, no és cap secret) on amb els seus més i els seus menys podríem situar els seus dos primers discos Songs From Cydonia (Bcore 2002) i Secret Chamber (Bcore 2003), van anar a trobar la seva pròpia identitat amb l'àlbum homenatjat, un disc que no es deixava etiquetar fàcilment; rock encabritat i parit directament des de les entranyes de Ramon Rodríguez, que es va buidar emocionalment. Curiosament quan el grup va arribar al seu cim creatiu, l'elegant i equilibrat L’Antartcica (Bcore 2007), es van acomiadar de tots nosaltres deixant un gran buit en el rock nacional.

Per tot això el passat 26 d'abril vam viure, tirant de tòpic tot i ser cert, una nit plena d'emocions amb un repertori impecable en el qual no es van deixar res en el tinter. En retrobaments d'aquest tipus es pot perdonar un so francament millorable i un desmemoriat Ramon que es va quedar en blanc en els inicis de “Yrdemons” i “Avalanche”. No va importar perquè ja estàvem tots lliurats i disposats després dels primers acords de piano de “Mintaka”. Van seguir amb “Fallin Heroes”, amb aquests berrinches brutals marca de la casa i l'èpica “Jinniyah” amb el seu ritme de vaivé de balancí que deriva en un canvi trepidant fins al gloriós “Tell me your name”…

A partir de “Polonium” van anar intercalant cançons de diferents èpoques, amb clar predomini dels seus dos últims discos. De fet, dels seus inicis només van rescatar “Impulsor” amb les seves guitarres geomètriques i “Clumsy”, una de les joies de Secret Chamber que mai falta en els seus set lists. Pel camí vam tornar a gaudir d'enormes cançons destacant talls com “Betelgeuse” amb el seu espectacular desenllaç i sobretot, “Alnitak”, part de la substància de Orion’s Belt resideix en aquest claustrofòbic mig temps que acaba esclatant en uns crits que gelen la sang. També el puntejat molt a l'estil The Cure amb “I am a Green Swimming Pool" que va ser una de les més corejades al costat de “Transference”.

Va caure el nou single “Age Of Ruin” amb gran acceptació del respectable, es van veure molts cossos agitant-se amb la juganera tornada i després de la bellesa desoladora esquitxada d'aquest festival de redoblaments de “L’Antarctica” es van prendre un respir.

Pels bisos van reservar “A Ghost”, una peça que exigeix a Ramon diverses piruetes vocals, la citada “Transference”, la fúria amb emparrada final de “Lack of Bravery” i com no podia ser d'una altra manera van tancar amb “Orion’s Belt” i el seu sentit in crescendo.

Amb les emocions encara a flor de pell la sala es va anar buidant amb la promesa de “ens veiem en posteriors concerts” que va dir Ramon, esperem que així sigui. No ens falleu perquè nosaltres no ho farem.

Texto: Nelson Bonastre

Fotografía: Maria Mateu

¡Compártelo!