L'ànima sevillana de Django | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

L'ànima sevillana de Django

Com en altres cites nocturnes el cafè Naima, un dels epicentres de la música en general i el jazz en particular, va tornar a prendre pols a l'escena independent sevillana. Les característiques notes del tema principal de la pel·lícula El Tercer Hombre van regalar a un públic creixent les idees i vingudes de Van Moustache, duo sevillà que s'inspira en la genial música de Django Reinhardt. Swing mestís, hibriditzat amb jazz a l'altra banda de l'Atlàntic, balcànica, ritmes tan llatins com de l'Europa de l'Est... Tot això reunit en una proposta que alterna melodies clàssiques, temes coneguts per tots, versions de cançons populars i de bandes sonores, juntament amb un repertori instrumental que no s'oblida del virtuosisme que aporta un violí deslligat o un solo de guitarra/contrabaix. Diverses ovacions i aplaudiments tornen la normalitat als pocs metres quadrats que ocupa aquest racó del jazz, moment ideal perquè Poplacara desgranés els aspectes fonamentals de Van Moustache en una xerrada amb el seu nucli principal: els músics Rafa Torres -figura que destaca pel seu contrabaix- i Paul Laborda -guitarrista, compositor, arranjador ...-.

Què és Van Moustache?

Paul: El projecte Van Moustache va sorgir com un duo quan Paul i jo ens vam conèixer, ens vam entendre ràpidament, molt bon feeling musical. Amb el temps a poc a poc hem tingut col·laboracions esporàdiques, i aquí va ser quan vam conèixer a Ian, que quan anem amb el format de trio s'incorpora a nosaltres tocant la mandolina i la guitarra. Depenent de les circumstàncies i el moment tenim diferents "formats" de Van Moustache, aquí al Naima amb les dimensions que tenim, es queda petit.

Creieu que per a aquest tipus de gènere, és aquest l'ambient ideal?

Rafa: La música aquesta va néixer en realitat en aquest tipus de locals, de garitos petits, i després s'ha dut a festivals, als grans escenaris. El problema és que la gent d'aquí del sud d'Espanya, no coneix molt aquest gènere, però jo crec que és apta per a tot tipus d'espais i tota mena de públics.

Paul: Jo com a músic prefereixo la proximitat, un bar petit o una sala mitjana, per la proximitat i l'ambient de complicitat que es crea. En un festival i un escenari els pots tenir, però sempre hi ha més distància, és un altre feeling. Hi ha més diàleg, més rialles, més connexió.

Swing gitano com a carta de presentació. Quin va ser el motiu per escollir aquest gènere?

Paul: Jo vaig escoltar aquest estil  per primera vegada, allà pel 92, una cinta de casset que va portar un amic meu de Reinhardt i jo vaig flipar, va ser com un amor a primera vista. El problema que sempre he tingut és trobar gent amb la qual començar un projecte així, sempre és molt difícil, excepte potser Juan Martínez, aquest home que hem portat convidat o Matías Comino (violinista) de O sister, Joan Vargas... llavors aquí hem fet una pinya. No obstant això és una música que quan la toques a la gent li agrada també, que no hi ha més demanda d'aquest tipus de música perquè la gent està encara en una altra pel·lícula, però quan apareixes amb els instruments... La veritat és que agrada.

Va sortir la idea de Van Moustrache trio d'un procés de cuina i experimentació durant assajos?

Paul: Més que cuina i experimentació com dius, és la casualitat, moltes vegades quan no t'ho proposes les coses et vénen o et surten. És conèixer un gènere, una música que t'atrau i t'hi acabes per involucrar. Més que experimentar, investigues, escoltes, aprens i recopiles material (hi ha poc visual, gairebé tot és d'estudi). Per a nosaltres Django Reinhardt és la nostra font d'inspiració.

A part, es podia dir que reuniu una amalgama d'estils. Com els concilieu?

Paul: No volem posar-nos puristes en l'estil, la millor manera per fer entrar a la gent en aquest tipus de música, creiem que és fent versions com María la Portuguesa, Puente hacia Mallorca o Bésame mucho. El tema principal de El Tercer Hombre és molt curiós, perquè és el que ens va unir com a duo. Ho tenim gairebé com a norma, com a ritual començar tots els concerts amb aquest tema. En començar els assajos, les proves de so...

Rafa: És el nostre estendard, el pendó de batalla podríem dir.

Què us aporta aquest component gypsy a la feina i al so del vostre trio?

Rafa: És realment per l'estil, la influència -de Django- és el de la música dels gitanos de l'Europa de l'Est. Quan ell es posa a escoltar jazz americà el que fa és una barreja d'aquest jazz amb la manera de tocar i concebre la música de la tradició gitana. És per això que es diu jazz manouche, perquè el que ho va crear va ser un gitano.

Paul: És difícil d'encaixar perquè Django és el primer jazzman europeu, és un personatge molt rellevant. El que ell va fer va ser regurgitar, traduir el swing de Nova Orleans, Sidney Bechet, Louis Armstrong, tota l'època daurada del swing dels anys 20 als 30 juntament amb les influències i la tradició gitana europea.

Què és el que busqueu aportar en els vostres directes?

Paul: Jo crec que està clar, perquè nosaltres no hem creat aquest estil, lògicament, llavors el que som és missatgers d'aquest tipus de música i el que volem és fer-ho arribar a la gent. Bé, a part ens guanyem la vida com a músics, hi ha el bussines, però a part de l'actuació en si, un queda content quan el públic se'n va content, quan hi ha gent que t'ha descobert.

Paul: Nosaltres ens ho passem molt bé tocant i si al mateix temps que difonem podem viure d'això, doncs Chapeu!

Quin seria el vostre repertori ideal?

Rafa: Nosaltres la veritat és que tenim un repertori comú, bastant ampli. Ens agrada treure temes assajant però gràcies a l'experiència ens adonem de com reacciona el públic.

Paul: Per això traiem temes que no són del jazz manouche però que introduïm una mica per fer filtre i que a la gent no els soni tan dur. Tenim temes molt puristes, però procurem portar coses que facin gaudir a la gent, un María la Portuguesa, algun tema de Silvio. Els temes instrumentals que tenim, són de fet temes que han sortit a la tele.

Rafa: Que són populars, crec que el swing al cap i a la fi és un gènere que pertany a la música popular.

Darrerament, la música balcànica ve colant-se en altres gèneres com l'electrònica. I el swing es torna a ballar i proliferen els grups amb aquestes influències. És bona conjuntura per fer el que feu?

Rafa: Per a nosaltres la veritat és que no, no ho hem aprofitat ni ens hem adaptat, ha estat més aviat per iniciativa pròpia.

Paul: Si és cert que hi ha un revival d'aquest tipus de música, cosa que a la resta d'Europa si intentem aprofitar. A Europa hi ha més consum i més coneixement. Però bé estem aquí en la lluita, ja que s'està europeïtzant Sevilla, nosaltres formem part d'aquesta influència, europeïtzació, això sí, pel costat bo, pel costat de la música popular. I que a veure si ens respecten als músics d'una vegada, que posem afecte en el que fem!

Rafa: Jo crec que al final això forma part també de la mateixa cultura sevillana, li donem un caràcter propi d'aquí, del sud. Però la gent que li agrada el swing veu això fora d'Espanya com una cosa curiosa, notable.

Quins elements locals afegiu a la vostra música?

Paul: Doncs les patilles, el bigoti (rialles). Jo crec que és més l'actitud, el caràcter, de pujar a l'escenari agafar la guitarra i parlar al públic. La gent per aquí és potser més seca, més seriosa.

Freqüenteu les sortides a l'estranger?

No tant com voldríem però estem aquí, tenim diversos filons. Som un projecte jove, estem en maduració, però tenim aquí unes expectatives que podem cobrir. No tenim la continuïtat que voldríem però estem en projecció. Venim ara de fet de Noruega i l'acceptació ha estat molt bona.

Quina comparació faríeu amb Espanya?

Rafa: Home, hi ha menys gent que aquí els països escandinaus estan menys poblats, però la poca gent que hi ha ens han donat una acollida més calorosa i es nota que la gent està acostumada a aquest tipus de música i hi ha més disposició. Aquí cal encara treballar, encara que sí és cert que hi ha llocs on la gent ve molt disposada, com en el Naima però en general crec que cal treballar-ho més aquí.

I per al nou disc com va el procés de maduració?

Rafa: Això és ja com ficar el dit a la nafra...

Paul: Ho tenim aquí enquistat, perquè en un principi teníem planejada la gravació, però a l'hora d'editar-se s'han obert diverses possibilitats i estem dubtant.

Rafa: Jo crec que anem a fer un gir a la música independent (rialles) i anem a crear un nou estil: l'estil del disc que mai va sortir.

Paul: Al final es convertirà en una llegenda urbana, però bé en principi pel 2015 ho volem tenir ja.

Malgrat tot, penseu que el jazz, l'espontaneïtat, la improvisació... Ajuda a remeiar la dificultat per vendre discos?

Rafa: Aquesta és una bona pregunta. És molt difícil portar-lo al format físic, però la veritat és que és una bona carta de presentació per a un grup que està orientat més que res al directe. I com portem tot el que és l'experiència del directe a una sèrie de cançons? La veritat és que és difícil.

Paul: Ficar-se entre quatre parets, amb els micròfons, l'equip... és complicat però és una feina que a poc a poc anirem traient. Estem molt verds en aquest sentit.

Rafa: Aquest projecte ha partit de molta motivació pròpia, de buscar promoció, bolos. És un procés d'adaptació, perquè nosaltres anem encaminats al directe i el disc és el compte pendent, l'examen de setembre.

Quins altres projectes realitzeu al voltant de Van Moustache trio?

Rafa: En comú tenim Los Sentíos, que tenen ja la seva projecció i la seva trajectòria i ara hem tingut un canvi acústic, un estil més personal. Jo he tocat altres instruments i la veritat és que estem molt implicats aquí.

Paul: Cada un té les seves coses, la seva vida mercenària. Però Van Moustache és el projecte més personal.

Què podem esperar de Van Moustache com a projecte i ja com a segell físic?

Paul: Doncs l'actitud, el toc d'aquí del sud... Cal tenir en compte que aquesta música ja està feta. És cert que el format aquest d'una única guitarra és una cosa nova, és un tipus de música que normalment es fa amb dues guitarres i un contrabaix mínim, o dues guitarres i un violí: però el que és guitarra i contrabaix és una cosa estranya. És una cosa que tenim aquí tangible i que seguirem aprofundint.

Ja per acabar, un dubte existencial, què va ser abans l'ou o la gallina: el bigoti o Van Moustache?

Paul: Just quan nosaltres vam començar amb aquest projecte, quan vam veure el símbol del bigoti, en veritat això del bigoti ho vam inventar nosaltres, paio!

Rafa: Home el bigoti és el primer, el de Van Moustache ja va venir després (rialles).

¡Compártelo!