Jaén en Julio es desperta a Sevilla envoltat del millor popurri sevillà | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Jaén en Julio es desperta a Sevilla envoltat del millor popurri sevillà

Jaén en Julio inaugura el cicle de festivals a la província amb un espectacle conjunt de mestissatge, flamenc i intervencions d'alguns dels millors músics sevillans com el baixista dels O'Funkillo Pepe Bao, Pájaro, Tomasito i Juanito Makandé entre d'altres

jaen03.JPG

Els cinc festivals de referència a la província de Jaén tornen a fer pinya al voltant de Jaén en Julio, un esforç per part de Diputació Provincial, Conselleria de Turisme de Jaén i Junta d'Andalusia, directors artístics i professionals per agrupar oci, turisme i els propis encants naturals de la regió al voltant d' una síndrome comú: la passió per la música, com més variada en la seva manifestació millor. CazorlaBlues ( dies 2, 3 i 4 ) desembarca celebrant els seus 21 anys de blues a Espanya, amb noms com Wilko Johnson (pes pesat del rock i les sis cordes, creador de la banda de rhythm and blues Dr. Feelgood ), Los Lobos i John Hyatt ( referents del blues and rock Americà arizonic – transfronteriç ) i les veus femenines de la irlandesa Imelda May i Nikki Hill. A l'espera de properes confirmacions blueseras, passem al territori colorit, negre musicalment parlant, de ImaginaFunk (10 i 11 ), una altra veterana caixa de sorpreses que sol reunir el millor del gènere. El cartél d'aquest any despunta amb Fred Wesley i el seu trombó al capdavant, Greenwhales, The Pimp’s of Joytime vinguts de Nova Orleans i un sumant d'incorporacions. Vértigo Festival ( 31 i 1 d'Agost ) reuneix el cartell més variat: amb intervencions prosísticas de Chencho Fernández, rockeras ( d'inspiració americana ) de Los Sentios, el pop lluminós i estiuenc de The Ships, l'electrònica de Montgomery, la inclasificalitat ( bluesera amb cuina instrumentística ) personificada en Crudo Pimiento o el rock i power-pop de Redd Kross.

Els tres dies ( 17 , 18 i 19 ) de Etnosur encara esperen confirmació pel que fa a músiques del món ( siguin percussions, sitars o batiburrillos a ritme de raggae ) igual que el multidisciplinari certamen d'autor Un mar de canciones. De moment es va confirmant la presència del folk nacional ( gallec) amb Davide Salvado. Des de grups novells a grups consolidats, tot un plantell que a tenor de les paraules del delegat de turisme Rafael Valdivielso, que ha volgut "agrair als cinc directors per la seva intensa feina" i recalcat que aquestes iniciatives "demostren que hi ha institucions disposades a invertir en cultura", tot i que "vénen sent mals temps per a la lírica".

jaen03.JPG

Hi hagi esperança o no, mentre s'aclareixen incògnites i la calor apreti, la gran sala del Teatre Quintero s'anava preparant per reunir l'abundant aforament que esperava a la porta. Molt de jovent atret per les maneres del sud i el punt garrapatero de Juanito Makandé, encara que també per l'ombra allargada del pal del baix de Pepe Bao. El primer a entrar, gorra per enrere i posi deixada, ocupa el seu lloc com a bruixot de l'oest (l'escenari) i rep l'ovació unànime del que possiblement sigui el millor baixista de l'orografia espanyola. Al seu intro compassada se li va unint, com sortit de la penombra l'altra pota de la cadira, el Andrés Herrera, Pájaro per als amics i per a tots aquells, especialment, que el van conèixer donant els seus primers passos a l'ombra de grans com Kiko Veneno, Raimundo Amador, Silvio i altres

imprescindibles. Fent sonar les seves sis cordes a ritme d'un tremolós tremolo picking, Pájaro completa amb la seva audàcia baix i bateria amb una mostra de riffs ensopits en uns instants i ràpids en uns altres. De sobte Pepe Bao trenca amb aquesta pausa instrumental per donar tot de si i donar bons passatges instrumentals, una barreja de jazz fusió amb malabarismes rockers.

jaen03.JPG

Després d'un cop sec de bombo i platillo, és l'hora de Makandé i els seus compadres que pugen a l'escenari portant el seu estil propi amb la guitarra flamenca com protagonisme i vents de reggae, amb veu aspra i lletres que demanen llibertat. Yo no soy un crío obre la volta i mitja d'un Makandé revitalitzat en 2014 amb Las canciones que escribí mientras volaba, amb l'acompanyament de Fran Cortés com a guitarra bessona; seguint-li Calores un tema molt apropiat per maig 1 atípic, desconcertant ja abrusador.

I per si no érem prou... Tomasito mai deixa indiferent, sigui per la seva barreja de cant líric i passes o per un carisma que omple escenaris, carregat de gestos gesticulacions i conya, però amb una habilitat en el ball indubtable. "Amor i anarquía" serien les maneres i títol a un repertori, en què no van faltar operetes galàctiques com De Marte a miércole i una sevillana de llarg recorregut en què la camisa havia volat ja feia temps.

jaen04_0.JPG

El tancament, en un escenari carregat d'artistes i amanit per la presència de bombo i baix (un ritme descongestionant com si d'un We will rock you es tractés), va ser protagonitzat per Diego Carrasco, cantaor flamenc de veu peculiar i estripada, a més de barba rància. Tocant diferents pals (amb un suport sobtat d'un grup de hip-hop) Carrasco va donar la punteta amb el seu himne atemporal, "yo siempre seré hippie", "gitano-hippie" o "hippytano". Oberta la veda i com coda final, es va poder gaudir d'una jam desenfrenada en què vam poder veure a un Pepe Bao tocant un baix aflamencat, sonoritzat qual autèntica guitarra flamenca, una proesa sorprenent encara que no a l'altura del ja llegendari Chupito; i a Pájaro acostant la brasa amb espontanis sols de guitarra. Una coctelera i un cacau que seria difícil d'apreciar en una nit qualsevol i que acaba per certificar que aquelles arrels flamenc-rockeres sevillanes segueixen més vives que mai.

¡Compártelo!