Dos paios tocant, sense més història | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Dos paios tocant, sense més història

La cançó Hagamos algo de ruido deixava molt clara l'ambició de Los Hermanos Cubero: Traslladar la seva particular unió de bluegrass i folk castellà "fins als moderns de Madrid". Dos discos després sembla que ho han aconseguit: «Bé, als de Madrid i fins i tot diria jo als de tota la península ibèrica i part de l'estranger», fa broma l’Enrique, veu principal i guitarra del grup. Roberto s'encarrega de tocar la mandolina en una proposta pensada per al directe. «Tocar a la Plaça Reial de Barcelona amb el públic que hi ha allà .. Tocar una seguidilla o corrida i que la gent estigui cantant i, fins i tot, intentant-la ballar, és molt satisfactori», assenyala l’Enrique.

El 2 d'agost van tocar al municipi de Jaén, d'Úbeda en una plaça, ubicació perfecte per a una nit organitzada pels nois de l'Associació Corriente Alterna, en la qual també van tocar els parcialment els de Úbeda, Pelo Mono.

Algunes persones s'animaven tímidament a ballar les cançons tradicionals que inclou el repertori de Los Hermanos Cubero. En els seus discos alternen temes propis amb adaptacions del cançoner castellà al seu estil. El 2010 van publicar Cordaineros de la Alcarria i l'any passat arribava Flor de Canciones, un segon àlbum en el qual inclouen diverses col·laboracions. Entremig va arribar un EP amb Carajillo Records que presemtava la divertida La Calle Abajo, que també va sonar al llarg del concert.

El projecte uneix dos estils molt minoritaris, bluegrass i folk castellà. La fusió entre tots dos li atorga una entitat particular que els fa sonar més actuals. «Cap dels dos estils per separat atreu el públic. Ni el bluegrass atreu el públic, ni la música folk tradicional atreu el públic. Però, per alguna raó que desconeixem, sembla que la nostra proposta té alguna cosa», remarca Roberto.

Del bluegrass empren la tècnica en la part instrumental: guitarra i mandolina. Roberto destaca la potència, al mateix temps, que la senzillesa de l'estil: «Parla del mateix que el blues, però ho fa d'una altra manera i d'una manera que també té força». Davant de l’aparent menyspreu que hi ha pel folk tradicional castellà, Enrique defensa: «El que ve de fora a priori es rep millor. El folklore té certa…», «... arrossega algun llast de prejudicis», completa Roberto, «però és una música que té molts recursos i eines».

Més enllà dels estils dels quals parteixen, aconsegueixen generar una música que se sent pròpia i que poc té a veure amb aquests gèneres, un punt d'inici més que un fi en si mateix. «El que està clar és que la persona que vingui a escoltar bluegrass, no escoltarà bluegrass, perquè el que fem no és exactament això, i la persona que vingui a escoltar música tradicional tampoc la trobarà perquè no ho és. Sí que hi ha un repertori tradicional, igual que del bluegrass sí que hi ha una tècnica, però adaptada a altres coses», explica Enrique.

En el directe alternen acudits entre cançó i cançó, així com referències al seu últim disc Flor de Canciones, un àlbum en el qual es troben més "alliberats": «En el primer teníem una consciència molt clara del que volíem fer i es queda plasmat molt literal. Les cançons sonen molt bluegrass i folk. Al segon disc hi ha una evolució en el sentit que les cançons són una mica més lliures. Potser ja no es nota tant ni una cosa ni l'altra», explica Enrique.

Malgrat els discos, defensen que l'essència de la seva música és el directe. «La música popular és per tocar amb gent i compartir», aclareix Roberto. «La manera en què estan fets els discos és com si s'haguessin tocat en directe. El segon disc està tocat a casa en directe. El concepte és que en el disc quedi plasmat el que realment sona en directe». Sense més recursos que dos micròfons, instruments i veus, el directe de Los Hermanos Cubero és la raó de ser del projecte. Tal com indica Roberto: «La nostra música són dos paios tocant , sense més història. Menys és més».

Traducció: Maria Mateu

¡Compártelo!