Desembarcament canadenc a Santander | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Desembarcament canadenc a Santander

El bo i el millor sempre té un final. El festival arribava a la seva eclosió i les sensacions i tot el decisiu que surava en l'ambient estava desitjant la seva implosió definitiva.

En aquesta ocasió el responsable de posar el punt electrònic als intermezzos va ser Miqui Puig.

Els primers a enfilar la recta final serien el sextet de Cantàbria, Templeton, que van subratllar el seu so a través d'una progressivitat de melodies dolces, suportables i de ràfegues ben bressolades i mesures, destapant-se com un entrant perfecte per als cops sonors que havien d’arribar.

Sidonie. El mític grupàs de la ciutat comtal tornaria a esprémer el seu minutatge seleccionant pur caviar d'entre tot el seu cançoner groumet. Et poden agradar més o menys —a mi em semblen irreversiblement sublims—, però és innegable que la seva efectivitat i la seva actitud en directe és professionalment irreprotxable. Mesuren els tempos com ningú, es lliuren, s'ho passen bé i enriqueixen i recobreixen de màgia enfortida els seus grans temes.

El setlist va ser orgàsmic des de l'inici (La Sombra) per delectar-nos en el tercer tall amb A mil años luz, himne etern que fa aflorar les subjectivitats col·lectives i que personalment opino que és una de les millors cançons fetes mai en aquesta o en qualsevol latitud. El pinacle del gloriós Fluido García on la passió es deslliga i la percussió d'Axel cavalca a l'uníson dels punxeguts i precisos cops de guitarra de Marc i Jes per circumdar una obra mestra que et posa la pell de gallina i que et recorda a cada acord per què la música és una de les parts més vitals de la teva existència.

Després de donar bon compte de les seves recents grans cançons serra-canadenques van acabar tancant amb El incendio per cremar totes les naus i tornar a deixar el pavelló alt i les ànsies melòmanes intactes.

Un altre bolo llegendari on Marc Ros va tornar a surar entre els fans amb aquesta oda sobre les desgràcies quotidianes, Un día de mierda, en forma de karaoke amb gràcia per tot el respectable, on van tornar a demostrar tot el talent d'una banda amb molt de rodatge i que no para de reinventar-se. Grans de nou, gràcies de nou Marc, Axel, Jes, Edu i Marcel.

Glass Animals es va agradar en els entretemps quan les atmosferes i els pressentiments de la magna banda de Tres Cantos ja surfejava l'ambient.

Vetusta Morla. La deriva cap al seu Golpe Maestro va ser una pujada continua per incrustar de nou en la història musical un directe exquisit on Pucho es va alliberar en cada tall propici per a bandes sonores memorables. Copenhaguen o Valiente van sacsejar la barrera del so i de la calma per fer aflorar tota l'elegant ràbia d'una formació que tampoc para de girar i que deixa darrere seu, justificades floretes i una merescudíssima admiració.

També et poden agradar més o menys però es mostren impecables en la instrumentació i et transporten enlaire cap a l'amor boig per la bona música i concentrar-se només en deixar-se portar per les seves lletres i contundències. Malauradament encaràvem les últimes hores del Santander music. Tot havia valgut la pena i la paraula èxit tornava a circular com la pólvora. Les accions de la festa cotitzaven a l'alça i els dividends sònics creixien fins a col·lapsar el mercat.

Va ser en aquell moment que els experimentats i de culte Sexy Sadie van comparèixer a l'escenari principal per homenatjar els referents dels 90 —gràcies Nirvana, gràcies Los Planetas, sempre— en una sentida actuació melancòlicament detallista plena de desimboltura i saber estar. Per delit de l’auditori es van buidar amb un parell de bisos extra que van continuar mantenint el nivell per posar un fermall daurat a l'ocàs de 3 dies i 3 nits inoblidables, lumíniques, de necessàries fases psicodèliques i sobretot de cançons sense data de caducitat, gent amb ganes de passar-s'ho bé i tot això a l'estació ideal per l’important i les intensitats: l'estiu.

«Estan afligits per l'amor aquells que, quan entra en el seu pit, intenten tallar-li les ales o lligar-lo [,] però aquells que quan arriba estan agraïts i l’acaricien i quan se’n va el deixen anar seran sempre estimats i sota el seu domini triomfaran. Per això no intenteu regular a qui vola o tallar a qui s'acosta i així sereu feliços» (Maquiavel).

Traducción: Maria Mateu

Photo: Silvia Cantera (Templeton), Saray Lobo y Vidala (Vetusta Morla), Saray Lobo (Sexy Sadie) y Vidala (Sidonie)

¡Compártelo!