Cignes Apocalíptics | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Cignes Apocalíptics

Dit clarament, la gira europea de l'últim disc de Swans, To Be Kind (YoungGod Records, 2014) va arribar a Barcelona i va guanyar per golejada, un triomf per la porta gran. Gairebé tres hores d'una tirada, sense cap descans, es van regalar els reis d'aquest so anomenat de tantes formes diferents: post-punk, noise, minimal, experimental, rock industrial etc. En fi, ja sabem que el tema de les etiquetes és aquest mal menor que ha d'existir per a poder classificar d'alguna manera i que no deixa de ser, en alguns casos més que altres, una cotilla que estreny massa.

Fins i tot després de veure'ls segueixo sense saber com definir la música de Michael Gira i la seva tropa, una proposta extrema que pot portar a la vora d'un atac de nervis al gran públic però alhora portar al setè cel a un sector minoritari. Té el seu mèrit doncs que una banda que practica un gènere poc popular i que fa quatre anys va tornar després de dissoldre's en el 1997, hagi aconseguit despertar tant interès veient la sala Apolo completament abarrotada.

L'actuació en si va estar òbviament molt centrada en el citat To Be Kind, iniciada pel polivalent Thor Harris (col·laborador de Bill Callahan i Shearwater entre molts altres) envoltat de tot tipus d'instruments i tocant un gong enorme davant un silenci gairebé religiós de tots els presents. El va seguir Phil Puleo als plats, un bateria d'un altre planeta, i uns minuts més tard va entrar Christoph Hahn començant a ferir les nostres oïdes amb el Lap steel.

Finalment van entrar el baixista Christopher Pravdica, l'imponent guitarra ple de tatuatges i únic supervivent original de la banda Norman Westberg, i el gran mestre de cerimònies Michael Gira sense el seu barret habitual. Ja teníem als sis genets de l'Apocalipsi en marxa, embolicant embulls sonors, ambients enrarits, dirigint molt lentament tot aquest soroll cap a desenllaços de ritmes espasmòdics, hipnòtics, que semblen eterns i ens condueixen a una nit sense fi. Sempre sota la batuta del mestre Gira, que subtilment va marcant els temps i intensitats entre els seus companys, decidint quan mantenir una linea i quan acabar, i movent alternativament els seus braços en una espècie de trànsit.

És bastant complicat parlar de "cançons" en un grup com Swans, els que han tingut la paciència d'escoltar algun treball dels últims sencer sabran a què em refereixo, ja que els seus discos semblen una sola cançó trossejada en diversos fragments. Tot i això, entre els molts moments màgics de la vetllada destacaria peces com a Little God in My Hands, aquests trenta i escaig minuts de Bring the Sun/Toussaint L'Ouverture que s'obren amb tres minuts de joc obsessiu entre dues notes, les increïbles percussions de She Loves Us, o els cops de so jugant amb el volum que Westberg aconsegueix a la guitarra a Oxygen. Tot això configura un espectacle que val la pena veure encara que un no tingui l'oïda acostumada a aquest tipus de música.

Cap al final una part del públic estava ja una mica esgotada, i és que el "viatge" per espais siderals havia estat llarg. Es van encendre els llums, els sis genets es van posar davant de l'escenari i van retornar els aplaudiments rebuts. No tinc cap dubte que per a la majoria hem assistit a un dels concerts de l'any. Això sí, amb xiulets a les orelles durant dies.

¡Compártelo!