Phantom Radio | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Phantom Radio

Phantom Radio es podria considerar com el final d’una trilogía iniciada amb Bublegum (2004) i continuada amb Blues Funeral (2012). Té l’aspecte d’un final de trajecte sonor, d’una depuració a la qual si se segueix insistint pot portar a l’avorriment de l’oient. Si per altra banda realment acaba aquí, quedarà com un gran tancament d’etapa de l’excantant dels Screaming Trees.

La carrera en solitari de Mark Lanegan ha estat fins al dia d'avui d’una solidesa i una coherència envejables, aconseguint que un discurs a priori limitat a un gènere esdevingués a cada nova proposta fresc, modern i amb un esperit de recerca constant.


Ja en el seu novè disc, si contem els dos de versions, mai abans les guitarres havien quedat tant en segon pla com a Phantom Radio. El que predomina aquí són aquells mig temps ambientals amb teclats, bases pregrabades i tot tipus d’artefactes electrònics que progressivament anaven traient el cap als seus darrers discs, i s’ha de reconèixer que la jugada li ha sortit majoritàriament bé. Així doncs tenim bons temes com Floor of the Ocean, el groove de The Killing Season, Seventh Day (tot i que massa repetitiva), el preciós lament de Waltzing in Blue, prediccions religioses a Judgement Time, o el single d’avançament Harvest Home, una peça vibrant que és el més mogudet del disc.


És cert que en termes generals Phantom Radio té molts més encerts que ensopegades, però també ho és que tot sona tan eteri i abstret que un té la sensació que el disc transcorre sense donar-se'n compte, sense moments concrets de sobresalts o sorpreses. Això és el que li demanaríem al bo d’en Mark per al seu proper projecte.

¡Compártelo!