Sant pedal, beneïda distorsió | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Sant pedal, beneïda distorsió

La irreverència shoegaze cañí torna a ser addictiva. A part de ser uns incontestables mestres del noble art de la distorsió, Los Punsetes sempre han demostrat (i segueixen fent-ho) una actitud impecablement coherent. A la indiesincrasia sònica de la subversivitat hi ha molt pocs grups [El columpio asesino sempre m'ha convençut i encantat en aquestes lides], els que ho intenten s'estanquen al postureo, però els madrilenys senzillament ho porten en el seu ADN.

Los_Punsetes.png

 

Quan un dels teus grups tòtem torna acertar és difícil no caure en la passió, la defensa i certa subjectivitat. De vegades, el bo es fa esperar i potser, més encara. A falta d'una benvinguda gran sorpresa de Los Planetas estem potser davant el millor disc de l'any, un àlbum ja de culte. Com bé apunta el seu segell "tenen un do per deixar anar himnes generacionals, cançons que es queden en la teva memòria deixant un somriure sarcàstic immune cantant-li a la intel·ligència humana, a la sensibilitat i a la gosadia".

Una montaña es una montaña havia deixat el llistó ben alt, però si algú podia donar un pas més i tornar a encertar eren ells. Chema, el seu bateria, en una entrevista per Mondosonoro ens dóna alguna pista, "hem treballat amb més tipus de guitarra i amplis. Volíem un so més aspre".

Acuradíssim, sense fissures, de so compacte i estudiadament canallesc. A mil milles de l'avorriment i la mediocritat "amb un vendaval de hits per muntera" (Miguel Díaz Herrero). En només 37 minuts l'alineació titularísima dels 11 grans temes (no n'hi ha cap que fluigexi) completa un LP IV (2014) sublim i joiós, que no pots deixar d'escoltar caient perillosament en el bucle infinit.

El primer triumvirat sonor és orgiàstic: Amanece más temprano és un ariet més que greixat, una altra declaració d'intencions que s'anirà desgranant fins a la traca final. El segueix la dupla més contundent: Bonzo y Me gusta que me pegues, que són senzillament des de la primera escolta dos himnes per engrandir el brillant repertori punsetero (grans cançons que han anat avançant i que alguns vam tenir el privilegi d'assaborir en el seu magne bolo el gener passat en  El Sol). El videoclip de la segona és una altra meravella d'un tema que en paraules de la seva frontwoman Ariadna "és una broma privada oberta al que cada un vulgui interpretar". El seu sorollisme, les seves lletres i les seves energies t'atrapen i et donen ganes de deixar-te portar i liar-la parda.

Arsenal de excusas és una altra joia de lírica exquisida, punxant i àcida ideal per dedicar a algun/alguna ex i per fer-la explosiva sobre l'escenari. Seguint la línia de l'anterior Falso documental y Tan lejos, tan cerca també aprofundeixen en la temàtica de les relacions sentiment-interpersonals amb una visió finíssima que només l'univers de la banda ens pot brindar. Museo de historia natural i Los últimos días de Sodoma (ciclòpia, èpica, exemple de totes les virtuts i ingredients de la formació i que també van avançar a El Sol) mantenen el nivell amb un missatge i un pòsit que amanit de nou pel seu encert entre "soroll" (noise caviar beluga) i melodia ens segueixen tenint enganxats a l'espera de properes sorpreses.

Opinión de mierda mereix un paràgraf a part. Ells reconeixen que "va una mica contra el todólogo universal, insuportable". Una gran cançó gloriosa que em recorda la quotidianitat dels massmedia, desenmascarapaletines i altres periodistes de poca monta tertulians sense titulació i amb menys vergonya. El grup torna a humiliar sense miraments a una part de l'Espanya profunda mitjançant una lletra senzilla però a mata-degolla, sense sentimentalismes i brutalment eficaç. Una guillotina moral necessària i divertidíssima. La pseudobalada punki Vaya suerte que tengo és un misteriós interregne de fases màgiques que torna a clavar la seva història i la seva forma d'explicar-la, frontissa i avantsala per a la irreversible i atractivísima salvatjada següent/final.

Tot l'anterior no ha pogut ser millor rebut. Els que els seguim des de fa almenys un parell d'anys [quina pena no haver-los descobert abans] hem quedat més que satisfets. Només ells podien seguir superant-se i així ho han fet amb les nostres expectatives. Però encara queda un cop de pilota bestial, un tall antològic que s'alçarà com una de les millors cançons de tot aquest mític any melomaníac. La peça final: com  A mil años luz el 2011 i El malestar continúa (2013), Nit d l'Albà es desmarca com la tonada més energètica, vigorosa i descarriladamente bella de tot el curs musical, un hit himne instantani tan lapidari i etern que el millor és deixar-se conquerir sense oposició i gaudir-lo com un dels millors orgasmes melòmans de tota una generació i una època alternativament immortal (una altra més).

La polèmica hi és per qui la vulgui, qui es pica alls menja. El quintet ho té clar, "hi ha molta gent disposada a sentir-se ofesa amb qualsevol cosa", i Chema va legítimament més enllà, "les bestieses són insondables [,] no coneixen límits".

Ells, la masterització de Fred Kevorkian, la barreja de Brian Hernández i la producció de Pablo Díaz-Reixa (El Guincho) han remat per acabar al mateix lloc: un gran disc majúscul capital ple de perles més que temptador, que consolida encara més al grup facturat per recrear-se en el directe i congratularte amb cada reproducció.

¡Compártelo!