Tres topless i una revelació | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Tres topless i una revelació

Tant Tres Esfinges de Bikini com The Strangers van saber mostrar a la Sala Malandar una afirmació inqüestionable: l'orientació al directe implica molt bons fruits quant a qualitat, projecció i per descomptat, diversió. Amb dues temàtiques molt diferents, la primera potser més coneguda per al públic sevillà, les dues bandes es van emprar a fons per donar una bona nit, fent que el tancament de portes resultés, sens dubte, estrany. Però el joc de coincidències no es queda en una mera bona impressió. Ambdues bandes són joves, d'entre 2 i 4 anys de longevitat. I això es va notar en alguna cosa tan simple com que et regalin una xapa, a més d'un enllaç de descàrrega de la seva nova cançó -en el cas de Tres Esfinges- juntament amb l'entrada. Les dues neden en l'oceà de la promoció a la xarxa amb facilitat i no són aliens a aquesta nova cultura que implica l'acostament i diàleg constant amb els teus seguidors, sigui a través de les xarxes socials o d'altres eines -fins i tot que aquests mateixos seguidors s'arrisquin a posar-li lletra a una de les teves cançons-. Però encara així ambdues, amb matisos, han tret a la llum els seus noms a força de cremar un bon nombre de maquetes i directes. I en el cas de Tres Esfinges de Bikini, després de desgastar cordes i baquetes tocant al carrer i participant en diverses jam sessions -causa de la gènesi d'aquesta banda-.

Se'ns va donar a degustar la primera mostra, quan les llums es van abaixar i l'entrada discreta dels Strangers a l'escenari, calibrant les seves guitarres amb aire absent. Les distorsions i el joc de pedals ens van descobrir amb pinzellades generals els trets de la seva proposta: un rock atmosfèric, potent i onomatopeic. Amb ritme cruent, la bateria marcava el camí per a unes intervencions sense grans canvis que acomodeaven les veus en un pòsit metàl·lic i industrial, de tints post-punk i amb formes més pròpies del garage, tant en composició com a aspiracions. Si busquéssim comparacions, ens resultaria en la forma semblants a The Strokes i en el seu sabor a una versió fosca dels Arctic Monkeys.

En el seu repàs a les cançons del seu primer i més recent LP #1, la tònica dura i instrumental va tenir buits per alguna balada. «Si us voleu animar, us animarem. Si no, no us preocupeu que portem una de tranquileta», bromeja Dani (vocalista) abans de presentar-nos Dangerous Room, tema que no es conforma amb el low tempo sinó que es reverteix en una nova sessió de riffs escalabrats, i en els següents temes com El Mosky, un joc d'efectes sonors permanent que no se centra en les intros sinó que inunda tots els buits en la dinàmica de Strangers. Un mini-pogo espontani va servir de comiat per al quartet procedent de Huelva, que va tenir temps per donar un petit homenatge en la ronda de presentacions a Alfonso, en funció de baixista suplent d'última hora.

Donat l'aire fosc inicial, la inèrcia ens havia de transportar a una miqueta de claredat. Un baix bastant groovy en mans de Rubén, Groovend per als amics, i una caòtica i eixelebrada bateria en mans d'Alberto El Cucharillas ens presentaven a aquesta barreja andalusa que és Tres Esfinges de Bikini. Amb aires funky s'obria la veda a la primera bateria de cançons amb un repàs, en paraules de Sir Walter Scott (guitarra i veu) de passat present i futur de la banda. Com a passat, no van faltar temes com La Luna Iluminando el Sol seguida d'altres com Me Lleno, Arde o El Templo Negro, cançó que recorda la portada del disc on es metamorfosegen aquests maniquís femenins il·luminats per bombetes, esfinxs que mai falten flanquejant al grup en els seus directes. Destacat va ser el moment de Dadá, cançó en la qual els fans han pogut deixar la seva empremta ajudant a compondre la lletra.

Encara que el to canalla roman constant, els tints funky a poc a poc es van diluint per donar pas a una segona part que il·luminà les derives instrumentals amb un espai més destacat del blues rock i la psicodèlia, amb hàbils corts i canvis de ritme que demostren la perícia individual de cada esfinx. Com en la candent Deja que te quite el disfraz, un dels moments topless en els quals la banda va anar deixant perles i avançaments del seu nou i proper LP. També avançament i marcant la recta final, Tres Esfinges de Bikini (el tema de l'enllaç de descàrrega) va ser una de les encarregades de posar un fals punt i final a la fugida escalonada del grup al backstage. No els van deixar, i va caldre treure temps d'on fos per fer lloc un parell de bisos: el primer tema amb el qual la banda es va donar a conèixer (Dime donde estás) i una versió molt personal de Come together.

Traducció: Maria Mateu

¡Compártelo!