Retorn per la porta gran | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Retorn per la porta gran

Ple absolut per rebre amb tots els honors que es mereixen als ressuscitats Afghan Whigs. Amb una majoria de públic veterana, i un retard de vint minuts per acabar de desesperar a l'audiència, van aparèixer Greg Dulli i el robust John Curley al baix (únics membres originals), molt ben envoltats de músics amb els que Dulli ja portava anys gravant i girant; els guitarristes John Skibic i Dave Rosser, el violinista i teclista Rick Nelson, i a les baquetes Cully Symington, un rodamón de la música que ha gravat entre altres amb Okkervil River, Shearwater, Cursive i Conor Oberst.

No hi va haver sorpreses en el set list que la banda de Cincinnati venia interpretant en la seva gira europea, i el xou va ser gairebé calcat amb petites variacions, començant com sempre amb la rocosa Parked Outside i aires àrabs de Matamoros. I és que quan tots els ingredients necessaris hi són només pot passar una cosa: un concert memorable. So perfecte, banda impecable, un frontman amb una veu i un carisma sobrehumans, i, com no, un repertori que tira d'esquena.

Es van permetre el luxe de deixar grans temes fora per fer lloc al disc que venien a presentar, una clara mostra que es prenen molt seriosament la nova etapa, i el millor és que veient com el defensaven no els falta raó. Fins a nou temes van sonar de Do to the Beast, amb una espectacular Royal Cream enllaçada sense parar (com en el disc) amb I am Fire i les seves percussions, aquest míssil guitarrístic que és The Lottery, l'elegant single Algiers, It Kills als teclats amb el seu explosiu desenllaç, i una revitalitzada Lost in the Woods, que va deixar una de les imatges de la nit: Dulli ajupit tocant el tambor amb una mà i amb l'altra cantant com si expliqués un relat de terror.

afghanwighs01.jpg

El temps dirà si aquestes cançons arribaran a la categoria de clàssics, mentrestant és evident que les comparacions amb els grans temes del passat són odioses. El vam poder comprovar amb la reacció general davant les primeres notes de Fountain and Fairfax o Debonair, dues peces d'aquest descarnat i perillós artefacte sonor que és Gentlemen (Elecktra 1993). La primera etapa del grup també va tenir el seu moment amb Son of the South, o la més coneguda Turn on the Water del seu disc Congregation (Sub-Pop 1992).

Però la veritable talla del grup es va veure en diversos moments que quedaran per sempre en el nostre record: el medley en el qual amb gran mestria arrencar amb una versió de Heaven on their Minds de Jesuchrist Superstar i la van enllaçar amb la lasciva Somethin 'Hot; una aclaparadora Gentleman que Dulli va interpretar deixant l'ànima, i l'abrupte i acollonant enganxe (ho sento, no hi ha altra paraula) de la festa funky soul que és John the Baptist a My Enemy, un dels grans temes del disc Black Love (Elektra 1995).

Després de deixar-nos absolutament noquejats i en un estat d'excitació extrema encara vam poder gaudir de tres bisos: Summer's Kiss, Teenage Wristband del disc Blackberry Belle (One Little Indian 2003) dels Twilight Singers, i, com gairebé sempre al llarg de la seva carrera, Dulli va començar a acomiadar-se amb les notes de piano de l'èpica Faded de fons.

A la sortida vaig escoltar molts debats sobre si van haver d'haver tocat tal cançó, o que l'absència de tal altra era imperdonable, però la veritat és que no se'ls pot retreure res. Més enllà de discussions sobre el repertori l'important és que aquests "nous" Afghan Whigs estan més vius que mai, que Greg Dulli està en plena forma i amb ganes. Tant de bo molts retorns fossin com el seu.

¡Compártelo!