Raquel, dama del jazz espanyol | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Raquel, dama del jazz espanyol

Raquel va començar com a cantant precoç amb tot just 13 anys i el seu debut professional va venir de la mà de Teddy Bautista i Miguel Ríos, responsables de la direcció musical del mític espectacle Rocky Horror Show. També, va formar part de l'elenc del musical Jesucrist Superstar i ha col·laborat amb artistes de la talla de Camilo Sesto, Miguel Bosé o Vicente Amigo. I la mateixa Donna Hightower la va apadrinar com a solista de jazz. En aquesta entrevista, Raquel mostra el seu costat més personal i intimista de la seva vida i la seva carrera.

El teu nou projecte Blanco Pasión és un viatge musical en el temps i l'espai, on et tornes a trobar en plena forma. Es podria dir que la varietat temàtica de Blanco Pasión és una pàgina en blanc que adornes de diversos colors sonors?

Les cançons són el més valuós per a mi, en elles es concentra com en un flascó d'essència gran part del meu bagatge com a compositora i cantant. Així considerem el meu soci Manuel i jo aquest projecte. Oferim un món de cançons que pobla el nostre univers sonor, un ram fet amb flors de tots els estils de les músiques del món units en una veu. Això és Blanco Pasión, en tota la seva ambiciosa senzillesa. Una manera personal d’agraïment i admiració pels grans artistes, cantants i autors de la nostra època.

En aquest nou treball, hi ha també temes de composició pròpia. ¿Marca això una diferència a l'hora d'interpretar, de sentir teus d'una manera especial?

Si no t'especialitzes i ets un compositor o intèrpret que gaudeix amb la bona música, admires les seves influències i les assimiles també com alguna cosa teva. No sé si era Miguel de Cervantes qui va escriure: "som el que mengem", també és així culturalment. De les meves trobades amb la rumba, per exemple, va sorgir una cançó com Amantis, que sense tenir res a veure amb l'entorn tipificat de la rumba, utilitza la seva majestuosa rítmica tan favorable a la introducció d'un text en castellà.

Quan la teva carrera estava encaminada a través d'un contracte amb la companyia Polydor, on proposaves una trobada de la cobla amb el jazz, un accident d'automòbil et va allunyar dels escenaris. Això va dilatar una renovació estilística d'un gènere anquilosat? Qui va perdre més amb l'aturada, Raquel o la cobla?

Seria massa pretensiós per part meva parlar del que la cobla va perdre amb l'aturada que va suposar el meu accident. La cobla va tirar endavant per altres camins, el preciós disc Acoplados de Martirio i Chano Domínguez, per exemple, va ser una fita d'aquesta evolució que segueix en moviment.

En efecte, jo vaig arribar abans a aquest concepte, però va ser accidentalment, abocada a això per una proposta de treball de Fernando García Tola, quan ell sabia de sobres que jo venia del blues, del funk, del rock i del jazz. Però a ell li divertia jugar a les mescles i jo vaig acceptar l'envit. El que si està clar, és que la meva aposta per versionar cobla hauria estat nova, ja que les meves característiques eren especials, estant culturalment amb els porus oberts, assimilats a aquest gènere, la meva formació es basava en la música americana i anglesa. Si l'actitud per part d'algunes discogràfiques hagués estat llavors en pro de la creació de productes originals, podria haver tingut un interessant desenvolupament.

Com va ser la teva reincorporació al món musical?

De cap manera l'accident em va deixar fora del món de la música. Mai he sortit d'ell.

Quan vaig veure que no podia caminar, vaig procurar centrar-me a escriure, cosa que faig des de sempre. Vaig formar al costat d'altres músics el grup Colores de Madrid sempre seguint una trajectòria clara dins la mimetització de la fusió d'estils, procurant donar-li originalitat als textos. Per descomptat no parteixo d'una pàgina en blanc, podria escriure un llibre amb la història de la meva trajectòria que ha estat treballada per dret, apassionant i plena, com la de qualsevol altre artista que es preï de ser-ho. Després, vaig procurar anar agafant fons físic, creant formacions com Oest, Carme Blues Band, entre d'altres. També treballs més relaxants fora del país, en creuers, zones de turisme, etc que em van donar temps per meditar la meva aportació personal a la música.

Aparec ara, aspirant com sempre a estar en primera línia. Hi ha moltes persones que s'han implicat amb mi en aquestes idees, que m'han aportat el seu generós suport i el meu cervell mai ha deixat de treballar per estar en primera línia, aquest és el meu somni.

El teu recorregut musical s'ha caracteritzat pel seu gran eclecticisme des del rock & roll, passant pel funky fins a la cobla. En quin estil et trobes més còmoda?

En el meu estil. Estic totalment convençuda que tota aquesta compartimentació de la música ha saltat ja pels aires i continuar vivint en capsetes de sabates ja no condueix enlloc. Blanco Pasión es basa en aquesta filosofia perquè estem convençuts que aquesta és el corrent predominant i clarament de futur.

La teva trajectòria i les teves col·laboracions són moltes, però et vas quedar amb les ganes de col·laborar amb algun altre músic en particular?

En aquella època era una novetat que una noia sobresortís per la seva veu, tot i que la tradició ja estava servida per productes cinematogràfics com Marisol, Rocio Dúrcal o el mateix Joselito, per la precocitat de la seva tessitura. Que una joveneta cantés imitant Jannis Joplin o versionant temes dels Rollings resultava cridaner. Això imagino que va ser el que em va donar l'oportunitat d’apropar-me a tots aquests artistes.

Considero la meva amistat amb Donna Hightower com un "apadrinament" en tota regla, fins i tot vaig arribar a presentar a instàncies seves, una cançó de la seva autoria, It time to say goobye al Festival de la cançó d'Alcobendas.

Naturalment que em vaig quedar amb les ganes, donada l'abundància de grans artistes que apareixien a poc a poc amb el declivi del franquisme. Vaig tenir la sort d’observar de primera mà tot aquest procés.

Com veus el panorama musical actual i els canvis tecnològics que afecten la indústria discogràfica? Creus que beneficia o perjudica els artistes?

Afortunadament les coses han canviat. Els nous mitjans ens aporten oportunitats d'oferir el nostre treball a sectors als quals mai podríem haver somiat arribar individualment. I amb l'afegit que ningú ens marqui la pauta o ens condicioni radicalment; el camí em sembla atractiu i alliberador.

Em sento molt afortunada de tenir un soci i guia, com Manuel Carrión, en aquest territori fronterer per poder arribar a un públic al que en alguns aspectes, només podien aconseguir les grans companyies, que apostaven pel segur i ho repetien sense pudor fins a la sacietat, això immobilitzava el trànsit natural de la cultura fins a paralitzar la creativitat. Com tots els altres, també s’hauran d'adaptar.

En els teus treballs futurs, tens previst incrementar el nombre de composicions pròpies?

Per ara penso a acabar de gravar les meves pròpies composicions. Però al mateix temps seria el colofó ​​perfecte a aquest projecte poder oferir també el meu propi treball, el meu estil com a escriptora de cançons, als quals m'agrada donar tanta importància o més que a les melodies. Considero que de vegades es descuida el text i es priva a la cançó d'un poder expressiu i sentimental, sumat a l'omnipresència de l'anglès.

Una forta abraçada per a Poplacara i tots els vostres lectors!

Traducció Maria Mateu

¡Compártelo!