Rampaire, pedretes escampades en el món | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Rampaire, pedretes escampades en el món

Amb artistes com Rampaire comprovem com la terra on ha nascut i crescut una persona pot arribar a influenciar en la seva personalitat i en la seva manera d’expressar-se. Des de les Terres de l’Ebre ens arriba un petit tast, un grapadet de pedretes per fer-nos pensar en la grandesa del món i com les persones som petites pedretes escampades en ell.

Pedretes, és l’estrena de Rampaire, o més ben dit, un primer tastet, ja que és un EP amb 5 temes... Qualitat sobre quantitat, és la premissa?

Pedretes, realment és el meu segon EP i és un format que m'agrada. Sí, segurament permet triar més les cançons. És com un destil·lat, està tot més concentrat.

Sense voler precipitar-nos en el futur, però ara que tens EP a les mans i està començant a sonar i arribant a la gent, amb ganes de fer un disc sencer?

Com explicava, m'agrada el format EP i considero que Pedretes és "un disc sencer", respon a un concepte unitari i les cançons triades el modulen a través de les històries que expliquen.

Però suposo que, quan diem "disc sencer", encara estem pensant en allò que abans en dèiem LP, el llarga durada que ha esdevingut l'estàndard de la producció discogràfica. Però a mi m'agrada recordar que, als principis de la indústria discogràfica, el format més usual era el single i que ara, a l'era d'Internet, com si tanquéssim el cercle, cada cop consumim més música a través de llistes de reproducció de cançons 'soltes'. En este context, l'EP me sembla un format molt més àgil, encara que no descarto enregistrar un LP si les circumstàncies ho aconsellen.

Com ha estat el procés de gravació, i amb la resta de músics que han col·laborat amb el disc?

Rampaire és un projecte personal que es va construint molt ran de terra, sense pretensions ni tensions prèvies. Cada repte nou que afronto ve donat per alguna circumstància vital que l'avala. Així es com se va gestar l'enregistrament de Pedretes. L'estudi de gravació on vaig gravar el primer EP és propietat de Josep Lanau, teclista i acordionista del grup Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. Quique Pellicer (baix), a qui conec des de fa molts anys, i Sergi Molina (percussions) també són part del grup dels "Quicos". Quan vaig tornar per a gravar Pedretes ja hi havia una complicitat que va acabar en col·laboració.

Ets doctor en Belles Arts, i com artista visual has exposat a diferents parts del món. Dins el món de l’art quin lloc creus que ocupa la música, respecte a la pintura o altres expressions?

És una pregunta complexa que reclama una resposta més extensa del que correspon a esta entrevista. A grans trets, jo diria que, tant la música com les arts visuals, tenen una sèrie de dimensions que connecten amb la cultura visual globalitzada, mentre que d'altres se circumscriuen a esferes més experimentals o a territoris culturals més especialitzats. Per a mi, la tensió no és entre manifestacions artístiques (visuals, sonores...) sinó entre esferes hegemòniques i marginals.

Té una línia continuativa l’obra que fas a nivell més visual amb la teva música?

Segurament hi ha un nexe, una sensibilitat comuna. Tanmateix, són dos camins que sempre he explorat en paral·lel, sense buscar creuar-los. Si hagués de donar una explicació diria que m'acosto a les arts visuals i a la música amb propòsits diferents.

El disc es composa per 5 “pedretes”, que ens parlen de...

La paraula "pedretes" surt d'un vers de la primera cançó del disc, Natural, que diu <<som pedretes en un món que gira sense fer-nos gaire cas>>. D'alguna manera, totes les cançons del disc són travessades per esta idea que som ben poqueta cosa, que som fets d'històries insignificants que, tanmateix, esdevenen fonamentals per entendre i donar sentit a la vida.

rampaire01_poplacara.jpg

Ets d’Amposta, com influeix les Terres de l’Ebre en la teva música i obra visual, també?

La cançó és llengua oral, és parla, i jo, des de que vaig començar amb Atzucac, lo meu primer grup, a finals dels 80, reivindico l'ús de la parla ebrenca (tradicionalment circumscrita a projectes musicals estrictament d’arrel folklòrica) com a eina de comunicació viva i contemporània.

Rampaire… Què significa?

El mot Rampaire és un topònim que fa referència a la zona del delta de l'Ebre on, des de generacions, la meua família ha conreat uns arrossars. La referència al territori i la cultura ebrenca, d'una banda, i la vinculació familiar, personal i vivencial, de l'altra, són les claus per entendre la meua proposta musical.

Quines influències musicals trobem en la teva música? Quines són les teves referències?

Quan un se fa gran acaba acumulant influències molt diverses, fins i tot inconnexes o contradictòries. Tanmateix, jo segueixo aprenent de la música dels 60, sobretot The Beatles, però també Rollings Stones, Kinks, Who. L'altre gran referent meu són The Clash i la música anglesa de finals dels 70 (Specials, Madness). Últimament estic escoltant música més antiga, dels inicis del rock and roll, com Eddie Cochran i Ronnie Hawkins. Però també propostes com les de Wilco i Bon Iver. A banda de les influències o de quins artistes m'interessen, en general, me sembla que cada cop m'agraden més les propostes directes, poc produïdes, cançons en les que pots seguir el rastre dels dits sobre les cordes de la guitarra o sentir la respiració de qui canta.

També hi trobem, en la teva música, un component una mica d’arrel, com barreges aquesta part més pop amb una part més tradicional?

És com la fruita madura, que cau pel seu propi pes. L'aprenentatge dels anys d'escoltar i conrear música te canvia la perspectiva. Arriba un dia que ja no barreges ni 'fusiones' sinó que senzillament incorpores tot allò que escoltes perquè sents allò que la música té en comú, més enllà d'estils i procedències.

Projectes de futur…

De moment, escampar un rastre de Pedretes tan llarg com sigui possible i fruir del plaer de compartir les meues cançons allà on vagi. 

¡Compártelo!