Les melodies del món perdut | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Les melodies del món perdut

Tornar a néixer o el sorprenent cas de Benjamin Button. Aquesta enrevessada perífrasis temporal esdevé constant en bandes com The Satelliters, nascuda a Hamburg. Celebren vint anys de la seva formació (i trenta i tants anys des que uns quants bojos rescatessin el garatge rock), el nou disc de The Satelliters no pot ser més descriptiu: More of The Satelliters. Més d'ells perquè l'ampolla de la qual beuen no s'acaba i evolucionen com si el temps acusés una desacceleració que l'ha bifurcat irremeiablement en una realitat paral·lela. Els anys 60 no van acabar, els grans estadis amb vistes a 180 graus mai es van construir, i el rock and roll malviu amb guitarres rosegades en locals soterrats i de mala mort. El llenguatge amb el qual parlen segueix carregat de lletres escandaloses, retorciment de barrots presoners i puntades a les orelles, despertant de la seva migdiada a puritans beatnicks, fent volar els barrets de les senyores i descordant els vestits de les senyoretes. The Satelliters arriben ara als 90, "els seus noranta", però havent madurat en el procés: les guitarres sonen menys buides, més accelerades i naturals. I el virtuosisme o les etiquetes importen (amb perdó) un rave. L'important és ballar, ballar i ballar, com menys sobri millor. Tranquils, per als que es conformen amb dos gintònics, la diversió també està assegurada.

IMG_0061_0.JPG

The Satelliters es van incorporar de la mateixa manera que s'havia retardat l'hora del concert a les 11 (les 9 de la nit no era un horari realista): sense presses i sense tensions. Amb prou feines incisos i la consciència tranquil·la que el que van oferir és un compendi de The Satelliters més que un nou disc, la ocurrent puntada a terra dient "Aquí estic jo!". Successió de temes desconstrolada i frenètica, sense temps gairebé per agafar aire, per part d'una banda que ha passat per gairebé tot: acords de platja (Let 's go to the beach), psicodèlia àcida amb aires byrdnians amb Do not take no maybe, a els tons més veloços frenètics i rockanrolleros que van ambientar el primer terç de la nit amb temes com The last complaint of clerence man. A aquestes altures no podem treure'ns del cap Gotta get you (aquesta harmònica, la seva salsa identificadora), It's gotta be you, mentre per l'escenari desfilaven algunes de les senyes d'identitat de la banda com les maraques en mans de Steve, vocalista, epicentre-orquestra i operador d'òrgan imprescindible per recuperar aquella atmosfera retro presintetizadora (exponent màxim a You will never be i Lost in time). Si bé la part central la van ocupar els temes nous, de la prolífica caverna discogràfica de The Satelliters també van sortir altres grans temes, de passats i no tan llunyans LP's: Hashish, Unknown state of mind així com l'exitosa Where we do go (que dóna nom al disc homònim), You better walk away, Trip to your soul i altres que es remunten a aquella època de freaks encaputxats com Four Steps To Her temes que donen el major joc als acompanyaments i guitarres de Zahni i Diego. Assistir a un ritual afavorit pel quartet alemany significa comprovar en carns pròpies i alienes per què The Satelliters estan considerats la flama rutilant i sempre incombustible del gènere.

Charm Bag.JPG

Fernando (aparegut en capítols anteriors amb The Smoggers), juntament amb Ana a la bateria, ens van fer entrar en calor amb la seva versió mini, duet, d'aquells sorollosos pioners, exploradors del primitivisme contemporani. Charm Bag ens va fer recordar un tema de The Gories que resulta representatiu d'aquella essència primigènia: bateries enèrgiques que sonen aporrejades, guitarres que trasbalsen i, més que veus, crits eclèctics barrejats amb lladrucs, onomatopeies i qualsevol so que unes cordes vocals (humanes) puguin articular. En Voodoo Rock n Roll, el seu nou disc, s'ofereix allò que el garatge no va poder oferir i que els seus integrants volien expressar. Charm Bag i duo-jet the Stomp, il·lustra aquestes intencions, pel que fa a la batalla de guitarres i anades d'olla, especialment aquesta última que ofereix l'experiència sonora més completa. Trash rock que no pot desenganxar de les lletres enganxoses com a I'm crazy i New kind of kick. No sabem amb exactitud si la ronquera de Fernando va ajudar a accentuar el seu missatge o empitjorar-lo, si que va quedar en handicap o en trencadissa. Misteris del rock and roll.

¡Compártelo!