Entrevista Clara Plath | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Entrevista Clara Plath

De la poesia a la música, era aquesta una transició inevitable en la vida de Clara Plath?

En realitat, sempre han anat de la mà. Simplement una es va mostrar al públic abans que l'altra, però són dues facetes que coexisteixen en harmonia dins de mi. Poesia i música, en Clara Plath, són eternes companyes.

Quins són els aspectes d'aquest món literari que han transcendit a les teves cançons?

Els meus poemes sempre han estat banyats de musicalitat. Al revés, crec que la part més lírica de les meves cançons es pot trobar en com interpreto les melodies, en com sento la cançó.

Quant a preferències i tornant als començaments. Quines idees tenia Clara Plath i la seva banda a l'hora de marcar camí i estil propi?

Ho vam tenir clar des del principi: anem a fer el que ens dóna la gana. Tant a nivell compositiu, musical com a escènic, estem oberts a tot el que nostra creativitat ens exigeixi. No ens posem límits ni fronteres.

Definiu-nos el so de Clara Plath en un vers o una cita.

Chema Helmet ho va denominar “lirisme sònic”. Jo afegiria, el so esquinçador del futur.

Des de Ten tristes tracks fins a un Hi Lola! formalitzat. En quins aspectes heu madurat i quins altres heu deixat pel camí?

Hem madurat com a banda, aconseguint un so contundent, a força de molts assajos i directes. En el camí, no hem deixat gaire, simplement, perquè no hem tingut temps…

Com us heu organitzat a l'hora de compondre les cançons de Hi Lola!?

Eren cançons que ja teníem i que havíem gravat Rober i jo en el ipad que va donar origen a la maqueta (Ten Tristes Tracks). En Hi Lola! les cançons estan interpretades per tots els membres de la banda, més una nova, Fuck my car. Com a tema ocult apareix, al final del disc, Doberman, extreta de la maqueta original.

Contraposar guitarres i passatges melòdics, post-punk vs pop, sucre amb sal... Com conformeu aquesta dualitat i aquesta variabilitat en Hi Lola!?

Nosaltres mateixos estem fets d'aquesta dualitat. Surt naturalment, perquè és fruit de la nostra pròpia essència. Clar-fosc, dolç-amarg, suau-agressiu,… La vida mateixa té tants matisos… i nosaltres els volem TOTS!

Per què escriure/cantar en anglès?

De moment, sorgeix així. Quan agafo la guitarra i començo a improvisar melodies surten, en la seva majoria, en anglès. No tenim preestablert un idioma concret, a l'hora de compondre les cançons. Avui és en anglès, demà potser, en esperanto…

Des de Over em passant per a Whisper fins a Dancing song. Expliqueu-nos sobre el procés de selecció i del perquè de cadascuna d'aquestes cançons: en temàtica i ordre d'aparició.

Over és, potser, la més poètica del disc, per això decidim començar amb ella per aquesta atmosfera que crea la seva introducció. A Whisper (Un murmuri) narra la història, a manera de moralitat, d'una seducció. Jo la veig com una road movie musical cantada a 3 veus: el noi, la noia i la bruixa.nDancing song és la cançó festera del disc. Ocupa un lloc central perquè decidim que fos el single i, de fet, acabem d'estrenar el seu videoclip sota les ordres del famós director Manuel García de Otazo.

Paradise marca un interludio i una ensoñadora atmosfera acústica totalment diferent. Quines fonts d'inspiració han pres partit en la seva gestació?

Musicalment, està inspirada en el so Filadelfia, Chris Isaak, i fins i tot, en The Doors. És una cançó hipnòtica, suggeridora, que et transporta a altres dimensions. Al Paradís? Tu què dius?

Darrera dels acords foscos de Fallin ens topem amb un sobtat Doberman. Què ens podeu dir d'aquest factor sorpresa?

Volíem donar una espècie de “propina” i pensem que incloure un tema de la maqueta que tantes satisfaccions ens havia donat, era un bon regal. De fet, està tal qual apareix en Ten Tristes Tracks, a excepció de la veu, que la vaig gravar de nou per al disc.

Tractant-se del vostre primer disc què us ha semblat, en general, la bona acollida de la vostra proposta?

Estem molt contents d'haver obtingut tant reconeixement, alguna cosa ja intuíem quan presentàvem la maqueta Ten Tristes Tracks. Tot està sortint d'allò més bé, encara que com a feres insaciables que som, sempre volem més.

Directes: Què tal han estat vostres primeres i últimes aparicions? Alguna picada d'ullet, costum, tic recurrent una vegada pugeu a l'escenari?

Ens encanta tocar en directe, sorgeix una energia molt especial cada vegada que pugem a l'escenari. Jo crec que és perquè cada membre del grup té una personalitat molt marcada, un ritual propi i una forma característica d'enfrontar-se al directe. Això ens enriqueix i ens dóna potència. Sobre les taules, anem sumant.

Mirem una mica al passat i fem,autocrítica (però sense obsessionar-se). Heu trobat alguna cosa en falta?

Jo no trobo a faltar res, però sí que ens agradaria tenir sempre més temps. Més temps per treure més cançons, per assaborir tot això que ens està passant. Doneu-nos més temps, la resta ho posem nosaltres.

Quins asos us heu guardat a la màniga o quines idees teniu per al vostre proper treball?

Quan fem alguna cosa, ho donem TOT, no ens guardem gens, som així de vehements. Per al proper treball? Noves bones cançons.

Traducció: Maria Mateu

¡Compártelo!