Desfilada (tropical) de monstres | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Desfilada (tropical) de monstres

El segon assalt a l'edició estiuenca de Nocturama va tenir com a protagonista el rock instrumental de la mà dels Tiki Phantoms i els seus estranys companys de desembarcament, Pelo Mono. Melodies surferes, canya, caloreta i vudú, sobretot, molt vudú.

Per començar un agost atípic (no gaire calorós, però agost al cap ia la fi) no hi ha res com prendre una copa a gust, acompanyat entre multituds mentre veus... espera Qui són aquests? Pelo Mono, goril·la més simi, duet de rudimentària percussió més guitarra electro-mecanitzada amb tot tipus d'artefactes, pugen a l'escenari amb l'aire silenciós i noctàmbul dels errants. Més enllà de l’inquietant joc de màscares, el que resulta impossible de deixar escapar a primera vista, el conjunt traspua una contradicció: elegància i bestialitat. Tant inseparables com complementàries. A mesura que ens exhibeixen les seves proeses, el còctel, al principi tèrbol i fangós, va tornant-se clar cap a un exercici de destresa i sentit compositiu tant característic com notable.

Perquè Pelo Mono és una melodia que es va conformant a esglaons: a mesura que la guitarra va generant bases i pistes paral·leles, ajudat també d'algun aparell sintetitzador. Al costat d'aquesta barreja, posada a remoure en els parlants, la base del ritme la genera un immutable goril·la que bastoneja galledes d'escombraries, sacseja platerets i pica de peus una maleta a manera de bombo. Si tot això ja sona a cuina, no podrien faltar les espècies (a part dels pèls): una línia de country i rock surfer, s'alternen amb convulsions del més pur jazz.

Al voltant d'aquest potatge preval la sempre dominant mà del simi que treu tot el suc possible d'uns instruments que es recaragolen i convulsionen amb els esgarips distorsionats i més profunds de la mala herba. El crit mut és un WAAAGHT!, que ens fa alternar el moviment de braços com si ens trobéssim en una cursa. Per a un so més rythman blues o més jazz, ens quedem amb un Mingus que s'estira en un joc de cacofonies que s'alternen més enllà de les simples sis cordes. Perquè sapiguem que també a El Planeta dels Simis hi ha educació sengles reverències marquen la marxa d'aquests micos que igual que els seus espectadors humans ja ho han deixat tot cap per avall.

Per còctel explosiu el protagonitzat pels Tiki Phantoms, el punt clau de la nit i van acabar per destartalar el terra del recinte. En aquesta gala de monstres anònims, el quartet sorgit del volcà porta els seus anyets encantant a les multituds amb les seves macabres melodies. Cal reconèixer-ho: el surf rock revival, el sentit del xou i la canya constant al públic van ser els ingredients bàsics en els quals els Tiki van donar gala d'un ardent, encara que marcit, cor. Ens anem de marxa amb un Ay Caramba!

L'ambient del club no convenç els Tiki, i davant la deserció de "El Bravo" (bateria), ja va sent hora que la penya s'animi sota pena que els caigui un llamp ... o alguna cosa pitjor. Per trencar el gel arriba el moment del "Tiki-sacrificio": una jove i guapa verge (o no) li toca fer surf en un "matalàs de princesetes" per sobre de la marea humana i trencar la cresta de l'onada a força d’un estrepitós començament... una empenteta... una empenteta més, i camí a l'eternitat (i els taurons). Amb els caps desbocats, el tràfec de la princesa surfejadora s’encadenava amb una conga massiva.

Amb tres discos a l'esquena, el repertori va donar gal·la d'una mica de tot, des dels tons més balladors com El Hombre Gamba a més rockers com Fuego o El Pulpo d'estil més eminentment surfer (valgui la redundància) de Kilahuea. El ritme dels Tiki Phantoms es basa en la successió gairebé sense respiració de temes, sobretot aprofundint en els seus èxits anteriors més sonats amb algun tema nou i que en paraules de "El Caníbal" (guitarra) "és un autèntic temazo". Juntament amb "El Beat" (guitarra) i "El Jíbaro" (baix) donen regna a la seva dansa cadavèrica, en un xou en què no falta la pose del trio metrallador en la que sacsegen ràfegues de sis cordes, delmant al públic en el procés

. El propi "Caníbal" ens incita davant el vertiginós de la situació a un petit descans. "Com hem vist que aquí hi ha molt camp, anem a tocar una lenta perquè conegueu el que teniu al voltant, sigui del sexe oposat... o animals". Ojos Verdes proporciona un breu recés de pau que dóna pas a més puntejos reverberants i cristal·lins. La intervenció d'ultratomba dels Tiki ha desfermat les ganes de gresca d'un públic que com és de rigor demana la volta del quartet que ens van proporcionant un comiat per la porta gran amb un Tiki on me, el cant al déu Tiki d'aquests guerrers d’ultratomba en la seva versió pròpia i característica de la mítica Take on me d'Aha.

Traducció Maria Mateu

¡Compártelo!