Classe i control | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Classe i control

The Delines - 16 setembre sala Apolo 2 Barcelona

L'inquiet Willy Vlautin -líder de Richmond Fontaine- ha creat un nou projecte anomenat The Delines, integrat per músics experimentats provinents de bandes com The Minus 5, Dandy Warhols o The Damnations. El juny de l'any passat van publicar el seu únic disc Colfax (El Cortez / Delines 2014), que han vingut a presentar aquests dies pel nostre país.

delines01.JPG

Els que coneguin a Vlautin ja sabran per on van els trets, tot i que aquesta vegada ha deixat de banda aquest so àrid i fronterer, barreja perfecta entre Calexico i Wilco, que eren els seus Richmond Fontaine, i ha apostat per un so més melòdic, net , i definitivament més orientat al country soul. Sobretot per aprofitar l'avellutada veu d'Amy Boone, protagonista principal de tot això, cosa que vam poder comprovar la passada nit a la 2 de l'Apolo.

El seu directe ens va deixar la sensació que The Delines és un conjunt de grandíssims músics, molt professionals i sabent quin és el seu paper en tot moment, sense caure en excessos. Ell mateix, Vlautin, es va relegar a un segon pla amb la seva guitarra, deixant que Amy Boone es fes amb l'escenari, encara sense acabar de deixar-se anar del tot.

delines01.JPG

Els temes de Colfax van intercalar-se amb noves peces que tal i com van dir apareixeran en un proper segon disc. The Oil rigs at night, Colfax Avenue, I won't slip up, interpretades amb gran elegància; unes notes de teclat per aquí, uns arpegis plorosos per allà, aquesta trompeta gloriosa que en un moment donat es va treure de la màniga el teclista Cory Gray. Fins i tot el baixista mexicà Freddy Trujillo ens va deixar amb la boca oberta cantant amb una veu meravellosa una cançó dedicada al seu conegut paisà Freddy Fender.

deline

Cal destacar He told her the city was killing him, de preciosa tornada i gran final instrumental, sobri i sense piruetes supèrflues. També el treball a la guitarra de Vlautin, demostrant que no calen solos ni puntejats innecessaris, només saber jugar amb la intensitat d'un tema, deixant que els acords embolcallin la cançó per a crear aquest ambient nocturn, el que es descriu en les seves lletres de cors solitaris en nits urbanes.

Una nit de recolliment i malenconia.

¡Compártelo!