Entrevista Eric Fuentes | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Entrevista Eric Fuentes

Per què has volgut titular el disc Barcelona, quina relació s’estableix entre les cançons i la ciutat?

Hi ha diverses històries reals de perquè el disc es diu així. N’hi ha una de més poètica i una altra de més prosaica. La més poètica va lligada a un quadre d’un pintor que es diu Andrew Wyeth. Aquest quadre representa una noia d’esquena a un camp amb una casa al fons, em va encantar, a més vaig lligar-ho amb una història que biogràficament em tocava personalment. I la més prosaica, el meu nom Èric Fuentes, a Iberoamèrica és molt comú i quan em vaig donar d’alta a Facebook i altres xarxes socials apareixien milers “d’Èrics Fuentes” i sempre em vaig haver d’identificar com a “Èric Fuentes Barcelona”. Al final vaig pensar que algun dels meus discos s’hauria de dir així essent també un reconeixement als meus companys d’escena musical de Barcelona.

Ara que vivim uns temps en què la gent cada cop s'atura menys a escoltar discs sencers i la tendència és escoltar cançons soltes, és una aposta força arriscada el que has fet amb Barcelona, un triple cd amb 30 cançons?

No passa massa sovint perquè en general, els músics amb el pas del temps, van coneixent les seves virtuds i els seus defectes. En el meu cas, dins la meva llarga llista de defectes i més petita de virtuts, es troba que no em costa fer cançons, el que es diu ser prolífic creativament. Tota la meva infantesa, joventut i adultesa he estat parint idees; creant, creant, creant… Les persones que som així no és difícil portar a terme projectes com aquest.

I quina ha estat la resposta de la gent, de moment?

De tot tipus, dels que et diuen que és una bogeria però et feliciten, ja que en el fons escoltant el disc estic demostrant que un disc tan gran amb tantes cançons es pot fer sense que sigui un “tostón”. De moment tothom ha sabut valorar el mèrit creatiu que ha tingut aquest treball i està d’acord que és material de qualitat.

Després del disc Copper and Gold, més reposat amb pianos, etc, has tornat al teu so de sempre i fins i tot l’has endurit una mica en algunes cançons amb lletres pessimistes (Caus al Fang) o existencialistes (Extinct Planet), creus que aquest disc, més que cap altre teu, reflecteix els moments que estem vivint?

Hi ha molt sentiment de crisi però té més a veure amb la meva persona, m’apropo als 40 anys i estic en aquest pas on la joventut va quedant enrere… És un punt important en la vida d’una persona. Amb tot, tampoc ho considero una crisi negativa però encara que sigui en positiu, sí que es nota en el disc. La crisi a nivell més general, personalment no veig la societat gaire canviada d'ençà que  la conec i si ens posem a estudiar la història de la humanitat, tampoc trobaríem grans diferències. Crec que les coses segueixen un curs bastant normal i comprensible, el món de per si és una merda, ho és ara però ja ho era fa 20 anys o en fa 40. Més aviat crec que gràcies a l’esforç de molta gent que és molt treballadora i lluitadora estem ara en una clara millora, hi ha moltes desigualtats, és evident, però la tendència és positiva, potser és perquè sóc un “tiu” optimista.

Parlàvem del disc Copper and Gold en què vas canviar bastant l’estil que sempre havies fet, va ser un experiment?, fruit d’un moment personal?

Va ser, principalment, per poder fer concerts en petit format. Cap a l’any 2012 vaig notar que fer concert de rock amb una banda era cada cop més difícil. Els grups menys populars tenen poques facilitats per tocar en directe, cada cop has de ser més popular per poder fer directes elèctrics i que no siguin deficitaris. Aleshores vaig pensar fer un format que molts en dirien “acústic” tot i que tampoc era exactament aquesta la idea. A més, tenia ganes d’introduir el piano com a recurs expressiu perquè no ho havia fet mai, però gràcies al Bernat Sánchez, vaig descobrir tot un món de possibilitats creatives i ho vaig posar a prova amb el Copper and Gold i ho he seguit fent amb el Barcelona on trobem moltes cançons amb piano.

Tot i que respecte al que comentes que era un disc tranquil, no hi estic molt d’acord, encara que estigui fet amb piano no vol dir que siguin balades, ni que sigui lent… tota la intensitat que hagués posat amb l’elèctrica de la guitarra l’he posat amb el piano.

Respecte a la cançó “Caus al Fang”, ens ha recordat, musicalment i lletrísticament (tot i que la lletra és de Guillem Funollet)…

Sangtraït? (ens interromp a mitja pregunta)

No, ens recorda a Kitsch, ets seguidor d'aquest grup?

Em fa molta il·lusió que diguis això. A l’època de l’anomenat “rock català”, fins a finals del 90, pensava que tot el que estava fet en català era una merda, excepte: Kitsch, Adrià Puntí en solitari (el primer disc), Deneb amb influències de The Cure, Lliris que van fer una “petardada” però ben feta i en català que em va semblar interessant. I concretament Kitsch, que em preguntaves, és un grup que respecto molt. Justament un grup amic, els FP, n’han fet una versió que s’ha publicat amb el meu segell Hang The Dj! Records.

Han col·laborat moltíssims artistes en aquest disc (Joan Colomo, Ramon Rodríguez, Pitino Elvira (de Standstill) etc.), com ha anat el procés de treball amb tots ells?

Diferent en cadascun dels casos, però no hi hagut cap col·laboració fallida ni cap que m’hagi decebut en cap aspecte. Les col·laboracions han estat el millor triomf del disc, ja que diposites les esperances amb cada un dels artistes,  i realment estic molt satisfet perquè tots han donat més del que jo esperava. La logística potser ha estat el més complicat, ja que són 30 cançons i molta gent col·laborant, molts dies d’estudi… però a mi la logística i organitzar em diverteix, crec que ens en vam sortir prou bé.

El que ens crida l’atenció d’aquestes col·laboracions és que la personalitat de cada artista convidat queda molt reflectida en cada cançó…

L’aportació de cada un d’ells queda reflectida en cada cançó, però és normal perquè són gent amb personalitat i es reconeix quan el Guillem Caballero toca els teclats a l’estil dels anys 70 o l’Elías tocant el baix amb el seu estil totalment jazzístic o el Wences tocant també el baix però amb pua, el Santi García que fa dues notes i ja saps que és ell perquè són notes que només coneix ell (riu). El Ramon (The New Raemon) em va canviar completament la cançó però per bé. El Colomo, amb diferència, el més professional, ho va gravar tot gairebé a la primera. Els bateries, tots, molt bé també, cadascú amb el seu estil…

Ja sabem que és “estimes més a la mama o al papa”, però, et feia il·lusió alguna col·laboració en especial?

No et sabria dir ningú més especial que un altre. Però és cert que els que tenen més mèrit són l’Iban, el Pol i el Berni, que són el meu grup del “Mal” que han tocat la majoria de temes. Són el veritable talent amagat (de moment) del disc. No ho he dit a cap entrevista però, sí, la col·laboració més especial són ells.

Les col·laboracions del teu disc Barcelona han estat fetes d’una manera una mica especial o almenys diferent del que es fa habitualment, tu has posat la música però les lletres són pròpies de cada un dels músics col·laboradors… Com ha sorgit aquest tipus de col·laboració, eren lletres que ja tenien o les han creat especialment pel teu disc?

Són lletres fetes expressament per mi. La veritat és que la gènesi de les col·laboracions en aquest disc és per la meva necessitat de tenir cançons. A l’hora de compondre sempre m’ha agradat més crear la part musical que la lletra. És per això que vaig pensar demanar a amics músics que m’ajudessin a crear les cançons.

A l’hora de musicar-les, el resultat ens recorda molt l’estil personal d’aquests. T’ha sortit així natural o has intentat adaptar-te a un estil?

No, no ha estat intencionat. A més, normalment, sempre és primer la música i després la lletra. Quan vaig tenir la música creada vaig pensar a qui li escauria millor una o altra i els hi vaig donar perquè fessin la lletra. Però també és fàcil que amb totes les aportacions d’un i de l’atra acabi encaixant bé amb la personalitat de cadascú perquè amb molts tenim gustos musicals molt semblants i a l’hora de crear també influeix a fer coses similars.

Trobem en el disc les versions: Sota l'Alzina de Jaume Sisa, Hanging on the Telephone del grup The Nerves però que va popularitzar Blondie, i Ataque Preventivo de la URSS del grup punk espanyol dels vuitanta Polansky y el Ardor. Quin ha estat el motiu de la tria?

Ataque preventivo de la URSS i Hanging on the telephone, feia temps que les tocava en directe i tenia ganes de que quedessin registrades.  I la cançó del Sisa, em rondava pel cap feia temps, tot i que no l’havia tocat mai ni res, però va ser en una estona morta a l’estudi que vaig decidir provar-la i la vam gravar de manera molt senzilla.

Senzilla, però que juntament amb el teu germà li doneu un toc especial a la cançó…

El meu germà, el Pol Fuentes, té una veu més greu i més lírica. A més tenim personalitats artístiques molt diferents, ell és més amant de la comèdia i la interpretació i per altra banda la meva veu és molt més aguda, més prima. Però tot i ser molt diferents es complementen molt bé.

Ara tenim més grups que mai, amb més varietat d'estils que mai, però sembla que des de fa anys només sobresurten mediàticament els que practiquen el folk-pop i en canvi altres estils queden més relegats a un moviment més underground dins el mercat. Com a músic veterà de l'escena local, com veus el moment present de la música a Catalunya?

Sí, però a l’igual que ara hi ha més grups que mai, també hi ha més grups dolents que mai (riu). Jo crec que el problema és més del país on estem perquè dins el pop i el folk també podem trobar grups que tenen lletres àcides i crítiques com per exemple el Petit de Ca l’Eril i que tampoc estan a primera línia tot i fer folk i pop. La tradició del “rockcatalà” a Catalunya segueix igual però amb unes altres cares. Amb tot, jo parlo de música, no de les lletres. A mi el que em diu coses és la música. I el que critico és el pop rock que es fa aquí en l’àmbit musical, que ja es feia amb Sopa de Cabra i que continuen fent gent com Manel, Mishima o els Amics de les Arts. Per mi musicalment no hi ha força. A Madrid, per exemple, és molt diferent. Es fan coses amb més ràbia, potser perquè és una ciutat més hostil, però jo ho trobo molt més interessant o la moguda de rock’n’roll que hi ha al país Basc també. Sense tenir res a veure en política ni res, parlo només musicalment, crec que es fan coses molt més interessants.

Quin tipus de concerts has preparat per presentar el nou disc?                               

La presentació de Barcelona va començar a Sant Feliu aquest estiu. També vull presentar el disc a Madrid i no farem gaires concerts. Tinc diferents projectes i no he pensat girar molt amb el disc. Amb tot, els concerts que faci seran pocs però selectes i molt diferent entre ells. Vull allunyar-me del que he fet sempre, de fer una gira amb tots els concerts iguals.

Des de PoplaCara agraïm a Èric Fuentes, el temps que ens va dedicar i ja sabeu per conèixer què ens espera en els concerts d’Èric Fuentes, sembla que no ens queda altra que anar-hi, i que poques són les oportunitats que tindrem, de moment, de sentir Barcelona en directe. L’oportunitat més pròxima és el 10 de Setembre a la Sala Almo2Bar, al barri de Gràcia de Barcelona. Més info: http://www.grupalmodobar.es

Texto: Maria Mateu / Nelson Bonastre.

¡Compártelo!