Aniversari de triple intensitat | Revista independiente de música

Revista de música independent en:

Més poplacara:

Aniversari de triple intensitat

Els últims cops de cua de la segona part de Nocturama han donat a la seva festa del desè aniversari contundència, caràcter i sobretot una punt àlgit que des del primer minut semblava difícil de superar. Tres fogonades van il·luminar les espelmes d'aniversari: des de l'ànima de rock multifacètic de Julian Maeso passant per les greus dosis de l’Alt rock entapissat de folk i blues dels Milkway express, fins el soul remullat en garatge i gratinat de funky de Lisa & the lips.

Com tots nosaltres, el festival estiuenc de referència Nocturama, es va fent vell. Però abans de començar a comptar els cabells blancs, mesurar l'alçada a la paret i enganxar la seva desena estirada, no dubta a envoltar-se dels millors amics per celebrar l'esperit de la bona música que tot festival guarda en les seves entranyes. Amb aquest motiu, la penúltima cita abans d'acomiadar els càlids vents del sud i abaixar la persiana, va congregar a tots els membres de la família, des dels nebodets més "peques" fins a la gran miríada d'oncles i tietes. Tots amb el cromosoma que alberga el tret genètic de la família més freqüent: el bon gust per la música, pels clàssics i les influències retro.

Després de bufar les espelmes, Julian Maeso va aportar el primer regal de la nit deixant sense importar-li, el pressupost en el camí. I deixant el seu senyal d'identitat, en un camí en solitari que després de diversos anys ha acabat per confirmar-se com un dels imprescindibles de l'escena musical espanyola. Reverberàncies a les mans del teclat del seu òrgan Hammond, veus profundes i cors femenins que es barrejaven en un entorn d'allò més soul, cabelleres llargues (a les que només li faltaven les flors) i instruments desgastats. La barreja va ser difícil de concretar, però el gust va ser sens dubte màgic amb una Through an early honeymoon com intro i primera xinxeta al mapa. Teclats desbocats, veus esquinçades, dialogant amb al gospel mentre es traçava sobre una We cant keep on waiting for good times to come la primera línia amb el compàs. Canviant a una 335 arribava el moment de la inevitable pregunta ("Hi ha algú aquí?") Seguit d'una unísona afirmació, senyal que encara hi havia pols a la mena.

Sons country barrejats amb sentiment blues i un trot missisipero, passejos i forts cops al llarg del teclat que van marcar el primer solo de la nit i van acompanyar d'influències black amb uns sonors "Come on!" Que retrunyien en múltiples orelles. Per als primers agraïments, a banda de la felicitació de rigor a l'equip del mateix festival, Julian va voler recordar els seus múltiples passos per la sevillana acompanyats de grups com Pájaro o los Blues Blasters, convidant a l'escenari a un Juan Arias que ens va dedicar càustics xispejos a l’harmònica. Tons baixos i somiadors, una carretera d'ivori que no deixa de repicar i un acompanyament d'una guitarra càlida i harmònica que enllaçava It 's been a hard day amb una veu distorsionada i gutural l'inici de Some day maybe Someday marcava les voltes a les guitarres revestides de purs altaveus del rock, riffs clàssics en lleres dels setanta. Rebuscant en el fons de la caixa, l'última xinxeta per clavar al mapa, ens la va regalar One way ticket to Saturn (nom del nou disc) i d'aquí a la bogeria desfermada i al funky mestís; blues carregat de cors energitzants i un xivarri eixordador acompanyat d'una cabriola final de Julian donant les últimes pulsacions a la seva guitarra.

Encara no n’heu tingut prou? El segon paper de regal que va destrossar anava acompanyat d'un xiulet ferroviari. Bloody boots donava ambientació a la segona temàtica de la nit de la mà dels Milkyway Express. Influències desèrtiques i una nota de nostàlgia ("I left my life, i Left my home") per a l’alt rock d'aquests sevillans. Els seus tamidos bluseros, aspectes folk i lisèrgics ens van acompanyar a través d'un llarg set de cançons començant per Penitencia que ens fa pessigar-nos intentant recordar les influències d'aquest stoner rock del qual l'espavilat pot donar compte en la samarreta de Carlos riverboy (vocalista i guitarra acústica) que rememora a uns Black Sabbath en la seva mitjana edat. Per a tots aquells que alguna vegada han estimat grups com Cream, Grand Funk Railroad, Buffalo, Mountain, Lynyrd Skynyrd... Les línies de baix ens mantenen en aquesta travessia ferroviària, plena d'acció i rock salvatge.

Amb una harmònica que s'ofega en un micròfon vintage metàl·lic, el so que ens arriba és rovellat, sona a vàlvules metal·litzades barrejades amb l'acústica i la veu tremendament profunda de Carlos. Interpretant les cançons del seu nou disc PerroRosa, "Goodnight Butcher" ens porta a una altra regió d'aquest paisatge country. "Bé família [...] Molt bona nit i llarga vida al rock and roll", la interpel·lació ens porta a Hi Hi que va quedar desproveïda de guitarres per una fallada tècnica que es va tornar recurrent al llarg de la seva intervenció, però que va tornar per donar-nos un ritme que només es podria seguir amb el fet de caminar de la cèlebre vinyeta de Robert Crumb Keep on Trucking. Wiskey triple x per passar per la riquesa de registres de PecadoSomething S. Wrong i Lost days que confirma els ritmes pesats, una harmònica desenfrenada i una bateria que treu la migranya. L'última part de Lost days va ser el públic qui es va ocupar de reproduir-la de manera entregada i vociferant. “Vamos, queremos escucharos”, sonaven les peticions d'Álvaro Aspe a un micròfon carraspós mentre el tren caminava cap al precipici i l'escenari sembla esfondrar-se sepultat per una allau de "pedres rodants" a la crepuscular Hot & Dry.

Tercera nota de color. Tercer i últim regal, aquesta vegada cortesia de Lisa & the Lips. Després de l'exuberant cabellera afro de Lisa Kekaula (i una exuberant veu soul que ens va transportar a una Tina Turner rejovenida) els Lips van conformar un bon grapat d'experiència i bona mà vinguda de múltiples bandes (The Right Ons, Diamond Dogs, True Loves...). L'equip va pujar a l'escenari a ritme de baquetes i advertint ("Are you ready?") de la força del garatge rock i del soul incandescent que se'ns venia a sobre. Lisa & the Lips van marcar una ràpida successió de cançons, que van prendre com a punt de partida Come back to me i moltes del seu àlbum de debut, del mateix nom de la banda.

Color com dèiem no només per un soul que feia caure d'esquena, sinó també pels teclats d'Henrik Widen fonamentals en cançons com Black Board i The Pick up (de les més tranquiles). Un piano que va cobrar protagonisme en nombroses ocasions amb derrapades i ràpides pulsacions per minut en una ostentació de virtuosisme per part de Widen. Quan s'ajunten bons músics, inevitablement tots acaben afegint el seu toc personal de bogeria. Bob Vennum, company de Lisa a The Bellrays, no va desistir en els seus assalts guitarrístics mentre Pablo Pérez saltava de l'escenari a les caixes de baixos que l'envoltaven i posant-se a escassos centímetres del públic per tornar a una agrupació que es movia de forma autònoma per l'escenari. Les seccions del vent metall de David Carrasco (saxo tenor) i Alex Serrano (trompeta) van afegir aquest toc blues brothers amb les seves ulleres fosques i aportacions a una conya i a un clima de ballaruga que anava en crescendo.

A mesura que passava el ritme frenètic de cançons, es desencadenava en un deliri brutal, amb el funk més electritzant de The Player Stop the Dj. No va ser possible "parar al Dj", en aquest cas, amb una banda que incorria en l'extensió fins a l'infinit i la improvisació per satisfer a un públic abstret en el ball i en la dinàmica del disc: una dansa psicodèlica i desenfrenada, fins destrossar primer els peus, després els turmells i pujar fins al fèmur. Semblava que la bogeria no era suficient per a una banda desplomada a l'escenari i una congregació d'espectadors en seguiment d'aquest cos a terra per tornar a aixecar la festa, d'un salt i l'uníson. Bogeria que no va acabar per un cap de festa insaciable: va ser necessari un fulminant i únic retorn per donar per conclosa l'última copa, el glop final del ponx d'un aniversari que va marcar una de les nits més intenses de Nocturama.

Tradució Maria Mateu

¡Compártelo!